Botigues o franquícies

Cada vegada veig més botigues que tanquen, i no només a Sant Cugat. Què està passant? No deien que ja sortíem de la crisi? L'únic que sembla que han crescut com bolets aquests anys són els bars. Són fenòmens que deuen tenir alguna explicació però que no sé si ningú els va predir. 

A mi, aquest tancament de botigues m'entristeix. Penso en aquells que es van decidir i es van llançar a posar-hi un negoci, van reformar el local, van omplir-lo d’estocs, s'esforçaren a donar-lo a conèixer (qui sap si fent una inauguració amb els amics), van posar-lo en marxa, van passar-s'hi dies i dies, mesos, potser veient quan poca gent hi entrava...fins haver de reconèixer lentament que havien de plegar. Una altra història amargant.

Qui passeja per l'eix de Sant Cugat acostuma a tenir la impressió contrària: molta gent amunt i avall, comerços llampants, sensació de ciutat rica. Però, què passa? Ja no són aquelles botigues familiars de no fa tants anys: ara són franquícies. No és el mateix, en absolut. Les botigues familiars eren un dels pilars del país. Ens dèiem, com Anglaterra, un “país de botiguers”. Això imprimia caràcter; era una manera d'entendre el món i de comportar-s'hi que implicava llibertat (entrava qui volia), de responsabilitat (el botiguer es feia responsable del que venia), confiança mútua, respecte (tractar bé els clients era la garantia de futur), esforç (com millor serveixis, millor anirà l'empresa), etc, etc. Va ser la base del capitalisme 'ben entès', com deia Adam Smith: “El teu egoisme afavoreix tot el sistema.”  Jo em temo que totes aquelles 'virtuts' han estat canviades per una de sola: fer diners; sense condicions. Els diners són els únics que compten i que garanteixen la continuïtat.

Venent-nos les botigues a les grans empreses hem canviat perillosament de rumb. Ara som un país d'empleats. De 'manats'. El compromís del manat no va gaire més enllà de la voluntat de mantenir la feina i el sou (l'escàs sou). El mòbil funciona malament i vas a la franquícia. No tenen ni idea del que cal fer-li. Diuen: “S'ha espatllat”.  I no saben passar d'aquí.

Jo crec que les conseqüències d'aquest canvi no auguren res de bo. L'empleat de franquícia és com un funcionari de segona: simplement compleix. El seu interès no va més enllà. També a Anglaterra hi ha hagut un canvi semblant. El país depèn ara de les 'finances internacionals'; el cor del país no són ni els botiguers, ni la indústria; és la 'City'. Per això posen com a condició per quedar-se a Europa que la City quedi fora de les normes europees. Allí hi fan cap tots els impresentables 'paradisos fiscals', que vol dir tractar els diners com si la gent no existís.

Tot aquest canvi ens ha estat imposat? Ens ha caigut des de dalt i no hi podíem fer res? En part, sí. No tenim més remi que adaptar-nos-hi al millor que puguem. Però en part ha estat també una irresponsabilitat nostra. Qui s'ha venut els comerços familiars som nosaltres. “-Me n'han donat molts diners; ara viuré bé”. Deixar-se emportar pel corrent avall, sense pensar en res més que en un mateix, ha estat un disbarat. Ja veiem on ens ha portat fins ara, i veurem fins on ens portarà. Portugal és un país més pobre que nosaltres, però allí no han actuat igual. Els petits comerços familiars són encara seus; continuen al peu del canó. Podeu pensar que això no els farà sortir de la pobresa, però segur que els ajuda a mantenir una dignitat que nosaltres hem dipositat en altres mans. Una dignitat i un poder de decisió, que són els que marquen el tarannà d'un país. Hi ha marxa enrere? No ho crec. Només hi ha que pensem millor el que fem en endavant.

Josep Ma Jaumà

Dramaturg i traductor

Notícies relacionades