Jordi Pascual

No, noi, en aquesta ciutat hi ha entitats de primera i entitats de regional preferent

Hi ha una constant en les converses amb entitats: N’hi ha que se senten apartades del focus, fent esforços ingents per a mantindre el dia a dia però, en tindre activitats menys grans i vistoses o no ser del gust de qui els podria fer un cop de mà, queden amagades de l’interès informatiu i, sobretot, del polític. És així. M’ho repeteixen constantment quan els seus representants se sinceren en converses disteses d’abans o després d’una entrevista.

– Hi ha entitats de segona? –pregunte a una representant d’una associació.

La política es fa al carrer

Ens vam enlluernar tant amb el 15M, que realment va ser increïblement finit amb una transformació que, en tot cas, arriba gradualment –com si l’esclat del 2011 haguera sigut una llavor–, que ara ens costa veure els mèrits de la mobilització social. I és un error perquè l’acció d’ara segurament és molt més madura que la de fa set anys, no perquè el 15M estiguera buit de contingut sinó perquè en la seua lluita per la transversalitat no podia aprofundir en alguns debats.

Nova alcaldessa per a les mateixes polítiques

Em costarà uns dies acostumar-me a dir això d’alcaldessa Carmela Fortuny, no per res sinó perquè això d’alcaldessa Mercè Conesa –rima inclosa– ho hem tingut tant gravat al cap que ara sobta trobar-se a l’encara tinenta d’alcalde de Cultura al capdavant del govern. Qüestió de dies, vaja. Com qüestió de dies ha de ser el període de confiança que sempre s’atorga als càrrecs polítics abans d’alabar-los o dir com de malament ho estan fent.

Un govern desconstruït a un any de les eleccions

Perdó per la insistència però potser la sorpresa de tindre dos consellers santcugatencs no ens permet acabar de veure què significa tot això per al PDECAT i per al govern municipal. La moció de censura reeixida al Congrés tampoc ha ajudat, deixant-nos aigües mogudes en les tres principals esferes de la política institucional: l’estatal, la nacional i la municipal.

En defensa de l’afany recaptatori ben dissenyat

L’aplicació de l’àrea verda d’aparcament ens ha llençat, de nou, al típic debat social sobre unes suposades administracions escurabutxaques que no deixen la ciutadania viure en pau. Pagar per tot, en resum. I, així, situem enmig de la discussió aquella expressió –“afany recaptatori”– que fa tremolar els governs perquè saben que quan la gent parla amb eixos termes significa que hi ha gran part de la societat que els veu com uns lladres de guant blanc.

A qui es deuen els partits?

Mire el debat d’investidura. Acaba de parlar el polític de torn. Tota la seua bancada aplaudeix. Hi ha qui teatralitza més, els diputats s’aixequen amb cares de complaença palmejant fort per a sonar més que la resta; com si això poguera alterar el resultat de la votació. Paraules grosses pensades per a la televisió donen pas a discursos reiteratius, buits i a un parlamentarisme de cap a caiguda, llevat d’algunes figures molt concretes.

La República invisible, el ‘processisme’ i les municipals

Per respecte a la Segona República no seré jo qui diga que unes municipals no poden servir per a canviar un sistema polític. Sense la victòria dels republicans en els comicis del 1931, entesos com un plebiscit sobre una monarquia deslegitimada, potser mai hauríem tingut pàgines republicanes als llibres d’història –amb permís de la Primera República– i ves a saber què ens haguera vingut després i què estaríem vivint ara.

Un mitjà amb una assemblea ciutadana

Refredat, sense veu i quasi sense poder-me alçar. Es diu ràpid però el 24 d’abril estava així. No sé fins a quin punt la diada de Sant Jordi és culpable de tot això o només és una peça més del trencaclosques. Siga com siga, el passat 23 d’abril va ser un somni esgotador i il·lusionant al mateix temps. I si ho ha sigut és gràcies a molta gent que ha confiat en elCugatenc.

Tinc una mort petita, meua i ben meua només

No en reflexionem prou. Hem banalitzat la mort gràcies la ficció. Les constants imatges de guerra, que s’assemblen tant a les pel·lícules i videojocs, ens han tornat immunes. Les armes de manipulació mediàtica ens han tornat cínics i només quan la mort salvatge transita en forma de furgoneta tant a prop de casa nostra que creiem sentir els crits de desesperació a les Rambles ens torna la humanitat, el respecte a les víctimes i la condemna dels botxins.

Pàgines

Subscribe to Jordi Pascual