Mire el debat d’investidura. Acaba de parlar el polític de torn. Tota la seua bancada aplaudeix. Hi ha qui teatralitza més, els diputats s’aixequen amb cares de complaença palmejant fort per a sonar més que la resta; com si això poguera alterar el resultat de la votació. Paraules grosses pensades per a la televisió donen pas a discursos reiteratius, buits i a un parlamentarisme de cap a caiguda, llevat d’algunes figures molt concretes.
Per respecte a la Segona República no seré jo qui diga que unes municipals no poden servir per a canviar un sistema polític. Sense la victòria dels republicans en els comicis del 1931, entesos com un plebiscit sobre una monarquia deslegitimada, potser mai hauríem tingut pàgines republicanes als llibres d’història –amb permís de la Primera República– i ves a saber què ens haguera vingut després i què estaríem vivint ara.
De tant en tant hi ha fils d’esperança entre l’obscuritat. Aquesta setmana l’etiqueta #Cuéntalo a Twitter ho ha sigut.
Refredat, sense veu i quasi sense poder-me alçar. Es diu ràpid però el 24 d’abril estava així. No sé fins a quin punt la diada de Sant Jordi és culpable de tot això o només és una peça més del trencaclosques. Siga com siga, el passat 23 d’abril va ser un somni esgotador i il·lusionant al mateix temps. I si ho ha sigut és gràcies a molta gent que ha confiat en elCugatenc.
No en reflexionem prou. Hem banalitzat la mort gràcies la ficció. Les constants imatges de guerra, que s’assemblen tant a les pel·lícules i videojocs, ens han tornat immunes. Les armes de manipulació mediàtica ens han tornat cínics i només quan la mort salvatge transita en forma de furgoneta tant a prop de casa nostra que creiem sentir els crits de desesperació a les Rambles ens torna la humanitat, el respecte a les víctimes i la condemna dels botxins.
Som milers els periodistes que quan en la nostra postadolescència vam triar carrera o ja cursant-la vam pensar que aquest ofici que començava a abraçar-nos té un potencial transformador com pocs. Ser periodista implica tindre la capacitat de dir què és i què no és notícia, qui mereix ser part de l’agenda mediàtica i de quina manera, com controlar aquells que tenen el poder i donar veu a les seues víctimes.
Vivim uns temps en què molts de nosaltres hem plorat d’impotència, el que, sembla, és de les poques coses que podem fer sense delinquir. Cada dia que passa ens trobem un titular que ens indigna més, una situació cada cop més insostenible que provoca un pols social potent i, em lamente, desaprofitat. No és fàcil tindre milions de persones disposades a implicar-se des de la base i desaprofitar-ho és perdre una oportunitat històrica enorme.
– A mi m’interessa saber si el vostre pas per l’institut vos ha servit d’alguna cosa en la vida –llença amb un cert toc interrogatiu un professor després que diversos exalumnes del centre haguem acudit per a explicar les nostres experiències vitals postsecundària i batxillerat als estudiants que tot just ara es preparen la selectivitat.
Estic en una d’aquelles èpoques de recerca d’abraçades; aquell instant en què algú aliè al motiu de la recerca et pren entre els seus braços. L’agafes, t’agafa, i durant cinc segons d'estrènyer-se mútuament el cor es calma i tot sembla tornar al seu ordre o, com a mínim, un calfred de pau recorre tot el cos, de cap a peus. I en eixe moment, just ahí, a mesura que tornes a prendre distància, un sospir intern et travessa.
La Fundació Hàbitat 3 no ha aconseguit ni un pis buit per posar a disposició de persones amb risc d’exclusió residencial. El programa impulsat a Sant Cugat a proposta de l’Ajuntament ha demostrat a hores d’ara ser insuficient per a la ciutat. Podríem tirar les culpes a la fundació però seria totalment injust, com injust i reduccionista seria dir que tota la culpa és del govern.
