Jordi Pascual

Fiscalitzar el poder al món local

M’he trobat infinitat de vegades amb persones que creuen que qualsevol mostra crítica d’un mitjà de comunicació l’alinea al costat d’una opció política. És com si totes les persones que fan possible aquella publicació s’hagueren conjurat per a fer la punyeta a algú. I és evident que hi ha casos, no de conjuracions màgiques, sinó de poders que intenten controlar els tempos de la comunicació. Si ara m’interessa desgastar a algú, faig tot el possible per deixar-lo malament.

Impacte o estratègia, sols o acompanyats

El cas Palau i els indicis de més presumpte finançament irregular a Convergència han marcat la setmana i posat contra les cordes un govern que, malgrat desmarcar-se d’aquestes operacions de les quals diuen no tindre coneixement, és incapaç de treure’s de sobre la pressió fiscalitzadora que arriba amb força des de l’oposició.

Elogi a l’avinguda Cerdanyola

Recorde el primer cop que vaig vindre a Sant Cugat. Era un estudiant universitari que tot just començava a entendre què era això de la independència social –que no econòmica– en haver anat a parar a mig miler de quilòmetres de casa. Amb tota la innocència i il·lusió d’aquells primers anys d’universitat vaig anar creuant carrers i carrers fins arribar a l’avinguda Cerdanyola.

Un titular bonic a mode de cortina de fum

Que Sant Cugat aparega com a escenari d’una immensa trama de corrupció és un maldecap fins i tot per a l’hipotètic responsable municipal de la mossegada del PAV3. Perquè, clar, no només es tracta ara de la condemna a Convergència i Millet, el perdó per prescripció a Ferrovial i la inacció per defunció davant Torrent, ara el dubte ha deixat de ser-ho i la resta de dubtes –Teyco, Complex Esportiu de Mira-sol i Cirsa-Sharp– semblen més fonamentats.

Adéu ‘Interviú’

La primera vegada que recorde haver vist Interviú és fa bastants anys a la tauleta del barber al que anava mon pare i temps després jo. Mentre Pere talla cabells al mòdic preu de tres euros, 50 cèntims més si t’arregla la barba, alguns dels clients fullegen la premsa; periòdics del meu poble que segurament ni vos sonaran. I allà enmig hi ha aquella revista amb dones seminues a la portada.

La necessària i complexa desconstrucció de la masculinitat hegemònica

A Diana Quer l’han matada perquè era un poc puta. El seu assassí va cometre l’error de deixar el mòbil de la víctima al cadàver. La dels Sanfermines també era un poc fresca perquè no va posar resistència física a la violació. Com anava a saber, llavors, la Manada que no li venia de gust una orgia? I potser Alan no era tan promiscu però si es va suïcidar ara fa dos anys és perquè tenia alguna cosa mal pel cap, algú li’n diu transsexualitat.

Caritat no és oblidar els refugiats

Ara que s’apropen dates de germanor, de solidaritat, de caritat, de ser bones persones i tantes altres ximpleries que, almenys, allunyen una miqueta el Nadal de la màquina consumista incessant, està bé recordar que els refugiats segueixen ahí.

El valor de veure polítics revisant el seu programa

El discurs polític generalment és fàcil. Normalment es tracta d’aprendre’s un argumentari amb les idees ben lligades de tal manera que, tot i que variant l’ordre i les paraules, sempre acabes transmetent els valors principals del teu partit. Per això els mítings que vivim aquests dies segurament ens resulten tant repetitius, perquè tothom diu el mateix un i un altre cop sense alterar ni un pèl el discurs. Però això passa quan ells tenen el control.

Pàgines

Subscribe to Jordi Pascual