Jordi Pascual

El lloguer i els salaris

Arran del cas de Sara, la santcugatenca que ha decidit marxar del país amb la seua parella després que s’assabentara que per a seguir vivint a la ciutat hauria de pagar 300 euros mensuals de lloguer més que no estaven disposats a assumir, s’ha generat un debat sobre si la seua marxa realment té motius residencials o es deu bàsicament al salari. Fins i tot he rebut crítiques a la notícia que havia escrit al respecte en forma de testimoni de l’afectada. Amb això, crec interessant obrir el debat.

L’escletxa generacional

Estem en plena setmana de la gent gran i el repte és trencar les barreres que separen la gent jove de la gent gran. No és senzill ni segurament això ha de passar per negar-nos a ser com som cadascuna de les generacions. Perquè és cert que aprofundir en l’escletxa és un error però negar les diferències entre nosaltres seria molt més greu, obligar-nos d’alguna manera a renunciar al que som en ares d’una convivència fal·laç.

La societat de cost marginal zero: superació o ‘uberització’ del capitalisme?

Els projectes col·laboratius han entrat a l’economia de mercat i, amb això, l’esperança d’una societat de cost marginal zero que ens obligue a una redefinició radical del capitalisme o fins i tot la seua superació amb noves o velles fórmules va diluint-se. Sí, hi ha la Viquipèdia, sí hi ha Linux, sí hi ha els arxius de música lliure... però sí, també hi ha Uber, Cabify, Airbnb...

Classisme a la Smart City

L’habitatge, i especialment la protesta de Yolanda, ha estat el tema clau d’inici del curs polític. Podria semblar que les reivindicacions de més seguretat esdevindrien l’assumpte principal de l’arrencada postvacacional però hem sabut que els problemes d’accés a l’habitatge arriben a una índole que qualsevol altre problema esdevé secundari, el que no vol dir que també s’haja de donar resposta.

Impotència davant d’un suïcidi

Quan t’expliquen que una persona ha mort per suïcidi poc abans de ser desnonada la impotència que et ve a sobre és immensa perquè tu –o jo– no eres ningú ni per a revertir una mort ni per a poder fer grans canvis que eviten que altres persones puguen arribar al mateix extrem o tindre una temptativa.

Política, vida i gesticulació

Ens hem acostumat a la política dels gestos; a aquella pràctica de paraules grosses i buides, de fulls de ruta, de línies vermelles, de treure pit però no aplicar les accions... Ho hem vist al procés, però no només ahí. La política està encotillada per les competències, per una legalitat que sembla irreformable a ulls de moltíssima gent, per les (in)capacitats d’alguns dels nostres polítics, per la pressió popular i pel paper dels mitjans de comunicació. Davant d’això, només queden els gestos: Jo et cluque un ull però després ja veurem què passa.

Farem tard, de nou, en ensenyament?

Hores d’ara els familiars d’alumnes deuen estar començant a preparar alguns detalls de cara al curs escolar que comença en unes poques setmanes. En qüestió d’un mes ens acostumarem a portar els fills al col·legi o que ells solets vagen a l’institut i tornarem a entrar a poc a poc en la tranquil·la rutina que ocupa la major part de les nostres vides, lluny dels excessos d’estiu. I amb la rutina, potser se’ns oblidaran durant uns quants mesos alguns dels temes que preocupen a l’àmbit educatiu local.

Fa un any

Tinc la sensació que durant el darrer curs polític han passat tantes coses que no hem tingut temps a pair allò que va passar ara fa un any a les Rambles de Barcelona i a Cambrils. Fa concretament un any i un dia que Catalunya va esdevindre el centre de les mirades del món per una de les pitjors notícies possible. I crec que és important fer un balanç deixant de banda deixant de banda la investigació i els debats polítics partidistes que alguns han volgut construir-hi.

Si per al sistema fer-nos grans és un problema, potser hem de canviar el sistema

Quan parlem de vida, ràpidament vinculem el concepte als anys d’activitat –laboral o d’oci– més activa. Que si les festes i bogeries de joves. Que si la creació d’una família de més adults. La criança, el progrés laboral, els amors, l’estabilitat... Tenim un guió de vida més o menys coincident prefixat en base a un pensament hegemònic de quina és l’aspiració que tenim com a persones. Qui se n’ix de les normes, és un fracassat. “Com que no vols tindre fills?

Pàgines

Subscribe to Jordi Pascual