Preparant l'article sobre el debat de les retribucions, vaig veure que segons la web de la Generalitat Damià Calvet cobra 115.193,61€ a l'any (sou brut). Pagat per la Generalitat i no per l'Ajuntament és el regidor que més ingressa per la seva tasca política, en aquest cas com a director de l'Incasòl.
El Ple de dilluns va tindre un punt que va passar relativament desapercebut malgrat la seua importància. Amb la cinquena modificació de cartipàs, es van redefinir les tinences d'alcaldia i això s'havia d'ajustar al quadre de retribucions. Una cosa tan senzilla com canviar el nom i mantenir els salaris, llevant també la dedicació de Carles Brugarolas, extinent d'alcalde d'Economia, que passa a cobrar dietes, com tota l'oposició.
Després d'un any de mandat, el govern ja té Pla d'actuació municipal (PAM). Un projecte per als propers tres anys que va presentar l'alcaldessa, Mercè Conesa, el dimarts i que planteja les línies d'actuació principals d'ara endavant. A diferència del PAM de Valldoreix, aquest ha sigut una proposta nascuda directament del govern, sense passar per cap procés participatiu obert.
Ningú. Aquest anuari no es deu a ningú. No té cap pàgina on agrair res a cap empresa –ni una ni mitja ni cap, ja no canta el capellà–.
S'acabava juny i s'acabava l'estructura que el govern havia tingut fins el moment. El dia 30 es va anunciar l'enèsima modificació del cartipàs del mandat però aquest cop afectava a la vesant política. Carles Brugarolas, tinent d'alcalde d'Economia, ja és un regidor com qualsevol de l'oposició però mantenint el pacte amb Convergència.
La política no és fàcil ni ràpida. Aconseguir, per tant, que la ciutadania mostre interès és tot un repte. Fer els Plens per les vesprades, a diferència d'altres municipis, és tota una conquesta per als ciutadans que els agrada acudir de tant en tant a veure què diuen els seus representants polítics sense cap filtre. 10 o 20 persones és una xifra gens menyspreable. Ara, això implica responsabilitat.
Sé d'algunes persones que creuen que si elCugatenc va publicar ahir un article sobre les estranyes condicions del tancament de la perruqueria de la regidora de comerç és perquè tenim una guerra personal contra ella. No els llevaré la il·lusió si volen pensar-ho, però no és cert.
Disculpa'm, benvolgut lector, perquè últimament escric molts dels articles d'opinió en primera persona. A base de vivències. Ahir em vaig graduar. De fet açò ho tinc escrit d'abans de la celebració. La diferència entre despús-ahir i hui és poca. En tot cas, simbòlicament he acabat la carrera que m'acredita a fer una cosa que ja feia.
La batalla del comerç de proximitat contra franquícies, grans companyies i internet és cada vegada més complexa. Hui vivim a Sant Cugat un intent de revifar l'economia més propera amb la Nit en Blanc, però també ho fa de tant en tant l'associació Centre-Vila amb els seus actes –no es tracta ara d'obrir un debat entre les dos associacions de comerciants–.
El català sempre és element de discòrdia des de diferents prismes. Que si s'utilitza molt o poc a les institucions. Que si el valencià és català. Que si ha de ser normalitzat. Que si la seua protecció implica l'arraconament del castellà. Ara vinc jo amb este article i em clave de ple en el merder.
