Publicitat
Feia temps que tenia clar que Sant Cugat no es podia explicar sense el concepte de gentrificació, les actuacions de l’administració que, transformant les realitats dels barris, acaben suposant un augment del valor del sòl i, en conseqüència, un risc per a les persones més vulnerables. Gairebé des de l’inici d’aquest diari volíem parlar-ne però no trobàvem la forma.
La Floresta i Les Planes tenen tres línies d’autobús urbà actualment, una per a cada barri i una que travessa els dos fins unir-los amb el centre. En els darrers anys hi ha hagut diverses crítiques, tot acceptant que el servei no és del tot deficitari perquè com a mínim hi ha un recorregut que uneix directament els districtes de muntanya amb el centre sense haver de fer transbordament bus-tren-bus.
Hi ha cops que la realitat és tant evident que no hi ha gaire més a dir. En els pressupostos participatius, segons les dades que va donar el govern en el passat Consell de Barri de Mira-sol, hi va haver una mitjana de participació d’un 8,3% arreu de la ciutat.
Ciutat horitzontal, verda, gentrificada, excloent... La crítica al model de ciutat és coneguda. A més, té una segona cara, la de la gent que mira el poble des de fora: pijos, burgesos, rics... Sant Cugat, convertida en una caricatura de si mateixa, no només té problemes de tolerància amb qui trenca la seua imatge sinó que és incapaç d’exportar l’escletxa com a valor.
De tant en tant algun seguidor del diari em diu alguna cosa similar a: “M’agrada el que feu però deveu rebre pals per tot arreu”. La resposta és gràcies i sí.
El PSC ha entrat al govern “prenent responsabilitat”. No sé què pensar, supose perquè la valoració en tot cas s’ha de fer més endavant, quan es veja si hi ha petjada socialista en les polítiques municipals o tot ha quedat com una estratègia del grup de Convergència –PDECAT i Demòcrates– per a apropar-se una miqueta a la majoria absoluta.
Quan el conseller Antoni Comín va anunciar que es plantejava la compra de l’Hospital General de Catalunya per part de la Generalitat en unes incendiàries declaracions al Matí de Catalunya Ràdio, l’alcaldessa, Mercè Conesa, va sortir a fer una roda de premsa flanquejada d’altres membres de l’equip de govern per a dir la seua.
Quan per Nadal torne uns dies al meu poble natal i m’allunye –relativament perquè continue fent coses– durant un parell de setmanes de la feina, me n’adone de les coses que he après a Sant Cugat. Les diferències entre un poble i l’altre i, sobretot, entendre els motius de la fisonomia de cada municipi més enllà d’una simple comparació entre els dos obre els ulls respecte d’algunes qüestions que a ambdós llocs es viuen amb normalitat.
Persona jove, preferiblement de gènere masculí, ben vestida ja siga amb corbata o una camisa moderna i elegant amb el darrer botó per cordar, barba de dos dies, un micro d'aquells que s'enganxen a l'orella, passes lentes i suaus que acompanyen els gestos i una pantalla en què es projecta una presentació de diapositives controlada a distància tan al·legòrica com inútil.
En primer lloc, perdó per escriure d'economia i política –valga la redundància– ja entrats a les festes de Nadal. Ara, potser alguna persona acaba acudint a este article quan la nit o el dia de Nadal comencen a ser un avorriment o un debat de paraules buides de contingut.