Una riuada de colors

Quatre anys de mobilitzacions massives de l'independentisme. Quatre anys en què Catalunya s'ha transformat gradualment. Quatre anys en què no hi ha hagut cap canvi en l'estructura política estatal per la incapacitat del govern català i per l'immobilisme de l'espanyol. Quatre anys en què la mobilització catalana s'ha sumat a la pèrdua de sobirania nacional del poble espanyol evidenciant la crisi del règim del 78 i del pacte de la Transició PP-PSOE-CiU-PNB. Per quart any consecutiu l'acte més multitudinari de la Diada ha estat el sobiranista, aquesta vegada omplint la Meridiana.

Falten gairebé dues hores perquè el rellotge marque les 17:14. Em dispose a acudir al tram 13 de la Via Lliure, el del País Valencià. Els trens estan saturats. La Creu Roja ha d'ajudar a una dona que va en cadira de rodes després d'un colp de calor a l'estació de Sant Andreu Arenal. Ella i tots engalanats amb samarretes blanques, per a alguns mitjans símbol de sectarisme filodictatorial. De mitjans hi ha de tot tipus, ja ho sabem. D'extrems per les dues bandes.

Després d'una acalorada considerable i de veure que la Meridiana ja estava plena de gent que s'havia desplaçat amb centenars d'autobusos que havien col·lapsat l'avinguda hores abans, cal buscar el tram. Del blau obscur al groc, cercar els punters i veure que una de les zones més proletàries de Barcelona està engalanada amb senyeres, estelades i cartells que criden a favor de la independència. Entre 1.400.000 i 2.000.000 de persones, diuen.

El sol pega fort. Les samarretes de cotó porten rodals de suor i quasi a la cua de tota la mobilització no se sap molt bé quan alçar els punters. Així que es mostren amb la mínima excusa. Que hi ha més de dos helicòpters passant al mateix temps per sobre dels manifestants, punters amunt. Que un grup de persones comença a cantar a favor de la independència, punters amunt. Que alguns dels castellers que hi ha a prop fan un pilar, punters amunt.

A les 17:14 comença, sembla, la primera onada i, en acabar-la, molta gent marxa a l'ombra d'una petita zona verda que hi ha just al costat de l'avinguda. No se sap molt bé si ja ha acabat tot o si encara cal esperar. La gent hi resta, per si de cas. Unes xiquetes passen cridant “in-inde-independència”. Un gos porta un mocador amb una estelada i és fotografiat per, com a mínim, 10 persones diferents.

Els xiquets comencen a cansar-se. Porten samarretes pintades per ells, amb senyeres. Necessiten jugar. Una àvia regala una estampa memorable. Agafa el punter, el plega per fer un avió i comença a jugar amb un dels seus néts mentre l'altre aprofita l'ombra d'un baladre per fer una becadeta. Un altre xiquet se'ls apropa perquè vol saber com fer un avió. Àvia i nét en fan un altre per al nou amic. En 10 minuts hi ha cinc helicòpters, dues avionetes i centenars d'avions de paper voltant pel cel de Barcelona.

Passades les sis hi ha un altre moment àlgid a la manifestació. La gent que es refugiava del sol a la gespa torna a xafar l'asfalt i tots els punters s'aixequen en un últim i impressionant moment que acaba omplint moltes de les portades de la premsa d'avui. Un gran nombre de catalans han demostrat els seus anhels de llibertat amb la mirada fixada en el 27 de setembre que esperen que, a diferència del 9N, tinga un efecte pràctic real. Sembla que el que puga dir el govern central ja no importa i això hauria de preocupar a l'executiu.

Aquest era el gran acte electoralista condemnable, mostra de pensament únic i deliri de gran part dels catalans segons molts. Ha sigut un acte de reafirmació nacional i de voluntat política el mateix dia que comença una campanya electoral, gens casual. És cert que la crida era per la independència i això exclou partits i formacions que han preferit no organitzar res per a l'11 de setembre. Ara bé, a disgust d'alguns, no ha sigut un acte partidista. Durant tota la vesprada he vist el mateix nombre de samarretes de la CUP i de Junts pel Sí que banderes comunistes, una de cada concretament.

Ara que una part important del poble ha parlat, per quart any consecutiu, no ho oblidem, cal que els polítics estiguen a l'altura i expliquen què faran per portar o no portar la independència. Que expliquen els beneficis i perjudicis de la separació de la resta de l'Estat. Que s'imaginen tots els escenaris de futur possibles i plantegen vies per solucionar problemes que es puguen trobar d'ara endavant. Cal diàleg i democràcia.

El 27S no és un referèndum i la llei electoral no és la millor per entendre les eleccions com un verdader plebiscit. Això ens obliga als periodistes a plantejar constantment la dicotomia vots-escons. Ara bé, ha sigut l'única via que han trobat els catalans davant d'una Constitució obsoleta que no es pot modificar pel blindatge d'uns partits -les cúpules, no la seua militància- obsolets. Ens espera un mes interessant.

Notícies relacionades