La senzillesa del comerç de proximitat

La batalla del comerç de proximitat contra franquícies, grans companyies i internet és cada vegada més complexa. Hui vivim a Sant Cugat un intent de revifar l'economia més propera amb la Nit en Blanc, però també ho fa de tant en tant l'associació Centre-Vila amb els seus actes –no es tracta ara d'obrir un debat entre les dos associacions de comerciants–. Al final, tots aquests actes poden estar bé per a arribar a un públic però no deixen de ser una explosió puntual de consumisme que, des de la meua perspectiva, dista molt del model de comerç de proximitat ideal.

Pot estar més o menys bé que les botigues tinguen un dia o una nit de boom però el que necessiten és fidelitzar clients i això, en gran part, és una qüestió de mentalitat del comprador. Si el comerç de proximitat comença a fer les coses que fan grans àrees, el que fa és rebaixar-se –sí, rebaixar-se– al seu nivell. El comerç de barri no ha de respondre a impulsos consumistes sinó al cobriment de necessitats bàsiques, és a dir, comprem el que necessitem i no el que la tele ens diu que necessitem. El meu ordinador, per exemple, és d'una botiga de barri. Quasi set anys té el figura.

Malgrat això, és normal estar plens d'incoherències. No som aliens al món en què vivim i entrem en dinàmiques de consum que trenquen amb els valors propis. És odiós ser hipòcrita però de vegades ho sóc, ho reconec. De vegades ho sóc absolutament perquè el mateix que adquirisc a un lloc X podria comprar-ho al meu barri. De vegades ho sóc perquè, en un intent de distinció, alguns comerços de proximitat s'han elititzat i han aconseguit que em distancie d'ells gradualment.

De fet, la clau del petit comerç ha de ser la senzillesa. Cada dissabte al matí vaig al mercat. Per què ho faig? Perquè sé que allà tinc una fruitera que m'atén com un amic i amb una fruita boníssima. Sé que quan li demane gínjols –la meua fruita preferida i que no sé on heu amagat a Catalunya– fa tot el possible per a portar-me'n. També, perquè a la pescateria ja saben com m'emporte les cues de rap o que quan demane petxines són per a l'arròs, no així amb les tellines. Fins i tot saben que quan els demane “aladroc” és que he deixat anar una valencianada i em referisc al seitó. Després vaig a la xurreria i només demane beguda perquè ja saben que, si queden porres, em toquen mitja dotzena a partir amb la meua parella.

Tot això fa que per a mi els dissabtes, concretament els dissabtes de matí, siguen el millor dia de la setmana. Encara que quan entre al mercat rebaixe la mitjana d'edat i els meus amics em diuen “jubilat” per utilitzar els dissabtes de matí a anar al mercat, esmorzar xurros i comprar la premsa, veig clarament que l'èxit del comerç de proximitat és la seua senzillesa. Per això l'invent de Mercat Vell no em convenç i cada volta que entre a un centre comercial m'accelere per a eixir immediatament. En tots els intents de resistència espere que el petit comerç no perda la senzillesa perquè sinó ens perdrà a nosaltres, la seua clientela més fidel, la de les rutines i el gaudi.

Notícies relacionades