La República invisible, el ‘processisme’ i les municipals

Per respecte a la Segona República no seré jo qui diga que unes municipals no poden servir per a canviar un sistema polític. Sense la victòria dels republicans en els comicis del 1931, entesos com un plebiscit sobre una monarquia deslegitimada, potser mai hauríem tingut pàgines republicanes als llibres d’història –amb permís de la Primera República– i ves a saber què ens haguera vingut després i què estaríem vivint ara. Potser una nova restauració borbònica –si el canvi de rei no ve a ser més o menys això–, potser una etapa de llibertats sense precedents o potser una monarquia quasiabsoluta anòmala tenint en compte el context actual. Però bé, deixem la política ficció i les revisions històriques per a altra gent i centrem-nos amb el que som, l’ací i l’ara.

Catalunya és una autonomia intervinguda i una República mal proclamada al mateix temps, en funció de qui ho explique –deixem-ho ahí–. Després de més d’un lustre de procés i processisme, les eleccions municipals de l’any vinent apareixen en l’horitzó obviant o compaginant –en el millor dels casos– els temes locals amb el context nacional. Per això hi ha un exprimer ministre francès, Manuel Valls, que pretén esdevindre alcalde de Barcelona i un senyor, Jordi Graupera, intentant que l’independentisme vaja unit per a aconseguir el govern de la capital catalana. Assumptes com la municipalització de l’aigua, la unió del tramvia de la Diagonal i altres queden condicionats no només pel partidisme sinó també per la política de blocs. I fins ací el centralisme barceloní.

Venim a Sant Cugat. Som un dels rara avis de l’àrea metropolitana. Els santcugatencs som –permeteu-me la caricatura de tanta gent que ens mira des de fora– pijos, indepes, bons catalanets i bastant-molt convergents. El tòpic té part de realitat. Som un municipi car, tenim un independentisme alt en comparació amb el nostre entorn, un grau de coneixement del català que desentona amb la resta de l’àrea metropolitana i CiU i ara PDECAT s’ha mantingut al poder sobrepassant cicles electorals i dinàmiques de país. Això ens converteix en un bombonet informatiu de temes nacionals –què pensaves que els mitjans s’interessaven per nosaltres només perquè som guapos?–. Que si els d’Arran fan nosequè, que si els altres denuncien, que si el CDR, que si el PP, que si Conesa, que si Ciutadans, que si el 3% –parle del moment i l’ús polític però si s’ha posat la mà a la caixa, s’ha de denunciar–...

Els partits ho saben i per això quan Conesa ha fet alguna declaració dubtant del procés independentista –tant sa que és dubtar!–, hi ha hagut feres polítiques empassant-se el seu presumpte cadàver mort per la indefinició. Per això quan els comuns busquen un equilibri central amb crides al diàleg i demanant l’aturada de la repressió sense apostar directament per la República se’ls acusa de cagabandúrries que no volen prendre partit, una posició que ja li agradaria tenir a un PSC que no aconsegueix eixir del bloc del 155 on per mèrit propi ha estat encasellat. I per això una pancarta, una bandera, un llaç, una pintada, una declaració... és motiu de debat polític intens.

I arriben les eleccions amb Sant Cugat ple de temes sobre els quals debatre en clau local: lloguers i habitatge, Torre Negra, transparència, gestió de la mobilitat i els aparcaments, municipalització de l’aigua, reivindicacions dels pensionistes... Però la República invisible i la conflictivitat social inexistent es colen en el discurs polític. De moment hem vist a la ja candidata d’ERC, Mireia Ingla, dient que l’Ajuntament ha d’aportar el seu gra de sorra en el desenvolupament de la República quan, ara per ara, l’únic paper jugat pel consistori més enllà de declaracions estèrils és donar suport al referèndum amb un decret d’alcaldia invàlid que va haver de ser ratificat pel Ple. Les paraules, un pèl grandiloqüents i sense deixar de banda la vesant local, arriben quan el seu partit canvia l’horitzó: reivindicar el dret a decidir i eixamplar més l’independentisme.

A l’altra banda, Ciutadans i PP fan categoria de les pintades i acaben fent d’altaveu d’un Sant Cugat convertit en un suposat territorio impune de Arran, alegrement signat per un pseudònim a Crónica Global. Ja veurem els moviments més concrets de cara a les municipals, d’ells i de la resta de formacions, però de moment seguim endinsant-nos una miqueta més en el processisme, eixe camí teòric que s’ha convertit en el destí per si sol perquè no hi ha final de trajecte. Potser quan part de l’independentisme va agafar el viatge a Ítaca com un dels referents del seu imaginari col·lectiu ens estava advertint que és més important el trajecte llarg que el destí perquè potser el viatge és el destí.

És lògic que els polítics parlen del que preocupa a la ciutadania. Fins a quin punt és la ciutadania la preocupada o són ells els que afegeixen més grau de preocupació sempre és difícil de saber. En qualsevol cas, si hi ha un debat social sobre l’encaix territorial no té sentit obviar-lo. Una altra cosa és, però, prometre impossibles –si no s’està disposat a desobeir i pagar les conseqüències– o actuar venjativament. Ho hem vist en la política nacional i estem començant a veure-ho a nivell local. Perquè, per molt que l’Ajuntament es posicione, no podrà crear les estructures d’estat que no s’han creat en sis o set anys de procés ni tampoc podrà aturar l’esperit d’un 55% dels santcugatencs que van votar opcions independentistes a les darreres catalanes. Portar el debat nacional a la política local quan els partits no són capaços d’aclarir-se a Catalunya és estèril. Per què no parlem del reguitzell de temes en què l’Ajuntament sí pot incidir?

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades