El procés i el periodisme davant la llibertat d’expressió

La situació de la comunicació s’ha ennegrit a Catalunya en qüestió d’una setmana. De bones a primeres, la Guàrdia Civil s’ha plantat a les redaccions d’El Vallenc, El Punt Avui, VilaWeb, Nació Digital, elNacional i Racó Català. La suspensió –ull, que no anul·lació, de moment– del referèndum ha superat fronteres i ha arribat més enllà de la Generalitat per a entrar als mitjans de comunicació. Col·laboració, ja siga per imprimir les paperetes del referèndum o per inserir la publicitat de la institució, és la paraula clau.

Però cal dir prou. Els mitjans de comunicació ens dediquem a informar, des de les nostres línies editorials corresponents, d’allò que passa al nostre entorn. Si el referèndum és legal, il·legal, permès, no permès, legítim o il·legítim és el que s’ha d’explicar. I no només això, deixar de fer-ho seria un frau als lectors i a la professió. Si algú pretén callar els mitjans espere que només trobe la resistència de tots els professionals, més enllà de sectarismes. Mitjans de totes bandes i extrems tenen dret a publicar el que siga sempre i que es complisquen els mínims periodístics –allò que li diem deontologia.

El problema, però, arriba amb la publicitat. És el mitjà de comunicació instigador del colp d’estat per introduir anuncis de campanya davant del referèndum? La responsabilitat és de l’anunciant o és compartida? Segurament, amb l’argumentació judicial que ha anat creant-se al voltant del procés, el mitjà també és responsable, sobretot si l’anunci en qüestió és el de la Generalitat, tenint en compte que crida a participar d’un referèndum organitzat per aquesta institució i suspès pel Constitucional.

El problema és, però, que amb aquestes restriccions i visites a les redaccions s’està afectant directament a la professió, a la llibertat d’expressió. Hi ha periodistes que se senten coaccionats i fins i tot jo, que sóc un humil periodista d’un mitjà local, he hagut de rumiar durant les darreres hores què fer amb la publicitat del referèndum. I la conclusió és: Quin sentit té que ens neguem a deixar d’informar d’un fet –el referèndum– i, en canvi, no acceptem la publicitat dels seus protagonistes –ja siga a favor o en contra de la seua celebració o a favor o en contra d’una de les dues opcions seleccionables–?

Els periodistes no tenim la culpa que en les darreres hores a Catalunya s’haja construït una situació anòmala en què la falta de diàleg ha acabat portant un intent de restricció de la faena dels professionals de la comunicació. Ens estan fent pagar el preu del seu desacord polític i, a més, potser siga per via judicial. No ens ho mereixem, ni els periodistes ni els nostres lectors. Un mitjà no pot condicionar els seus continguts ni la seua publicitat a una disputa política que s’ha convertit en una pobra passejada per les lleis.

És per això que aquest diari cobrirà els esdeveniments polítics que es donen durant les properes setmanes de la manera que ho haguérem fet si no s’haguera arribat a l’extrem d’excepcionalitat que vivim avui en dia. I aquesta normalitat la traslladarem a la publicitat, no per a beneficiar a uns i no a uns altres –de fet, tots els partits polítics que no fomenten la violència tenen un espai en aquest mitjà en tant que el nostre codi ètic inclou la democràcia com a valor, i la democràcia és pluralitat– sinó perquè la llibertat d’expressió que vertebra la tasca periodística no ha de ser un eslògan ni quedar-se només als articles d’opinió, ha de creuar el diari en el seu sentit ampli, el que també inclou la publicitat.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades