El poder i la política s'han separat

Resulta curiós que en el moment que més deslegitimat està el sistema socioeconòmic vigent, més difícil és anar-li a la contra. Curiós però lògic. En un moment de crisi, entesa com a punt d'inflexió, tots els actors entren en lluita per a ser els més forts i aconseguir l'hegemonia perquè això els permetrà fixar les regles del joc de la següent pantalla. No és menor ser capaç de fixar les lleis bàsiques de tot un sistema perquè quan s'instaure els teus enemics acabaran utilitzant-les.

Bàsicament això està fent el neoliberalisme, un carrera de fons per a fixar les regles i evitar que les alternatives s'imposen. És en aquest marc en què el poder i la política se separen. El poder –exercici– ja no depèn de la política –com exercir– tal com la teníem entesa fins el moment sinó que ve d'altres instàncies, principalment lobbies i grups de poder. Per això cada vegada és més habitual el “ho fem perquè s'ha de fer”.

Potser és una cosa que a nivell municipal no ha acabat de quallar per dues raons, les competències municipals –que no deixa de ser una forma de “no ho fem perquè no podem”– i la proximitat al ciutadà, que obliga a tindre una resposta més democràtica i eficaç. Si bé, en un marc de problemes globals, els ajuntaments, autonomies i estats només poden posar pedaços a problemes internacionals.

Tot això ens porta a una situació complexa, els estats –i totes les institucions que se'n deriven– són gairebé inútils i la ciutadania no hi confia. De moment, fins i tot els crítics amb el sistema que han arribat al poder, Syriza a Grècia per exemple, han claudicat a unes regles del joc neoliberals.

A més, amb la lògica econòmica privatitzadora, el bé públic està privatitzat o externalitzat –que ve a ser el mateix només que en el segon dels casos pagues més per a què una empresa tinga beneficis mentre en el primer et desfàs del servei directament– i, per tant, l'Estat ja no té la mateixa força impulsora per a fer New Deals o similars per a la reactivació econòmica. Tampoc pot fer-ho perquè està de deutes fins a les celles.

Per això la socialdemocràcia fa temps que no té projecte i no il·lusiona com ho va fer en la construcció de l'estat del benestar. L'acceptació de les regles del joc ha portat als principals partits socialdemòcrates europeus a ser una part del sistema, el millor llegat per als neocons, suposats progressistes que actuen igual que ells.

És la gran victòria del TINA –There is not alternative– i el final de la batalla entre Keynes i Smith. A Espanya és especialment gràfic perquè el primer en aplicar retallades a inicis de la present crisi va ser Zapatero. Si bé, és cert que Aznar va deixar el camp molt ben sembrat per a què quan explotara l'economia ho fera a lo grande, la culminació que es mereix estar a la “Champions league de la economía mundial”.

En aquest punt d'inflexió ens trobem. Amb la proposta d'alternatives que passen per la recuperació de la sobirania i que tenen el repte de compaginar-ho en el marc d'un món global o –encara més complicat– destruir la globalització en termes econòmics. Ací es desperten des de nacionalismes excloents rancis a autèntiques reivindicacions de sobirania de mil formes diferents i que fan de la diversitat un valor. Ara que les eleccions de juny estan cantades, no està de més pensar-hi.

Notícies relacionades