Poble de 'pijos'

[Escena 1]

Dissabte al matí. Xurreria a prop del Mercat de Serraperera (Cerdanyola). Un xiquet i sa mare prenen mitja dotzena de porres asseguts a una taula. Mentre, a la barra una senyora parla amb la propietària del local i pega glops al cafè acabat de fer:

– Les rotondes d'aquest poble no valen res. Lletges, ni una flor. En canvi vas a Sant Cugat...

– Clar, Sant Cugat... – respon des de la taula la mare del nen.

– Aquí també paguem molts impostos.

– Ja, però allà tenen més diners. – clou la conversa.

[Escena 2]

Moment de descans. Mire el mòbil. Revise les notificacions de Twitter i Facebook. Entre un mar d'informació innecessària apareix un missatge satíric, però, com tota sàtira i broma, amb una part de sinceritat:

– M'acabo d'assabentar que existeix la CUP Sant Cugat. Què serà el següent?

Comença la disbauxa. Que si una CUP a Pedralbes, que si Sant Cugat és la capital de la revolució...

[Escena 3]

Escric estes línies mentre escolte Catalunya Música. Acaba la retransmissió d'un concert:

– Doncs fins aquí la retransmissió. Ha estat un plaer acompanyar-los en aquesta interpretació des del Teatre Auditori de Sant Cugat. Bona nit.

[Conclusió]

Tots els pobles tenen els seus estereotips, els seus amants i els seus enemics. Mentre molts santcugatencs viuen en una bombolla, els municipis veïns ens veuen com un poble de pijos. Com tot estereotip, té una remota part de veritat i una retroalimentació constant. La imatge que transmetem de portes enfora és important per al subconscient de les relacions i fins i tot per a la visita de gent de fora, ara que l'Ajuntament diu que vol reforçar el turisme. Doncs bé, comencem el debat sobre la imatge de Sant Cugat més enllà de Sant Cugat i obrim el poble als no pijos perquè segur que els agrada.

Notícies relacionades