Els pensionistes i la política de carrer

La sala gran de la Casa de Cultura és plena a vessar. No cap ni una ànima més. Alguns dels assistents s’han de quedar de peu, amb el handicap que té això quan la mitjana d’edat de la sala supera els 65 anys. Els iaios i iaies santcugatencs fa setmanes que han decidit eixir al carrer per a ser escoltats. S’han organitzat, s’han mobilitzat i s’han guanyat un lloc a l’agenda política. Tot i ser una reivindicació estatal, la Plataforma de Pensionistes i Jubilats s’ha guanyat un pes local molt més enllà de ser la sucursal santcugatenca d’algú. Els Whatsapps han tret fum i la col·locació de cartells en llocs estratègics ha sigut indispensable.

En qüestió de poc més d’un mes, els nostres pensionistes, amics, veïns, companys, han pegat un cop sobre la taula. Aquell titular de meitat de gener que deia que es començava a crear alguna cosa local de pensionistes ha quedat al passat donant pas als que comencem amb “la Pataforma de Pensionistes” o, directament, “els pensionistes”. Ara són el subjecte i, a més, dels afortunats. Perquè són un grup potent i escoltat. Les seues concentracions s’han guanyat la simpatia social, la seua eloqüència els ha fet tindre més suports i la seua persistència ha aconseguit obtindre suports dins del Ple i el compromís del govern municipal d’estudiar mesures en clau local.

Els nostres iaios tenen ara un gran repte per davant, el repte de fer que tot això que han aconseguit en un temps rècord no decaiga a mesura que avança l’any i, sobretot, aconseguir una resposta. Les manifestacions massives arreu de l’Estat de dijous fan pensar que no es rendiran ràpid, que per primera vegada en molts anys la reivindicació no és un fet puntual després de rebre la carteta del ministeri corresponent. No, ara va de bo i amb el gran mèrit d’una solidaritat mútua potentíssima. Perquè entre els pensionistes que s’han mobilitzat n’hi ha que no necessitarien fer res perquè amb la seua retribució mensual podrien tindre una vida tranquil·la però saben que molts dels seus iguals no ho poden ni somiar.

Mentrestant, la pujada de l’IPC i, especialment, dels béns i serveis més bàsics és cada vegada més ingestionable davant un augment anual de les pensions del 0,25% que, a més, perilla de cara a l’any vinent. Els titulars alarmistes d’un sistema suposadament en fallida i els anuncis des de les poltrones polítiques de plans de pensions privats com a complement a les pensions públiques els ha superat definitivament i han dit: “Ei! En som milions, no vos convé anar en la nostra contra”. En definitiva, s’han apoderat per ells sols, deixant com a companys sindicats i partits que, potser, ja parlaven de pensions però sempre amb el dubte dels interessos creuats.

Els pensionistes, a més, estan aconseguint trencar l’escletxa generacional que sempre separa gent gran del jovent. Aquella que fa que alguns joves es miren les reivindicacions dels iaios pensant que això no va amb ells i viceversa. Han donat a entendre, i tenen raó, que la qualitat del treball dels joves és la que ha de permetre les seues pensions i les del futur, creant així una roda que només la precarització i l’obstinació pels resultats macroeconòmics que vivim actualment pot aturar. Si els iaios han aconseguit tot això en un mes, què no podrem aconseguir tots junts?

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades