Oposició eres tu

L’alcaldessa ha donat les esperades i exigides explicacions sobre la sentència del cas Palau al Ple d’aquesta setmana. A banda de no dir res de nou, mantenir-se discursivament com l’alcaldessa que prioritza la ciutat al partit i deixar que tots li abocaren les seues consideracions mentre repetia a la seua ment l’argumentari que havia començat a construir una setmana abans, destaca un detall de l’actitud, potser obviat però força rellevant, un element gens histriònic, al contrari, molt natural: la direcció de la mirada. Conesa va parlar a tothom però va destinar la seua mirada ja abans de ser interpel·lada per la resta de companys del Ple, sobretot, a Ciutadans.

Potser Aldo Ciprian, el portaveu taronja, va ser molt més cridaner que la resta de grups malgrat haver quedat apartat del trident fiscalitzador d’esquerres que han construït CUP-PC, ERC-MES i ICV-EUiA. Dir que el cas Palau és digne d’El Padrino i acabar amb la cita quixotenca de “no són molins, són gegants” descol·loca més que només dir que s’han de donar explicacions perquè segur que l’alcaldessa té més a dir del que ha fet públic. Potser són les formes i Ciprian és una mena de Gabriel Rufián –perdó als dos– local i liberal. De moment l’Aldo no ha tret cap impressora, ni manilles... però sí que ha mostrat moltes fotografies quan parla del que ell considera mostres d’adoctrinament a les escoles; i el cor tribanderat de Ciutadans enganxat a l’ordinador el fa una miqueta més visible tot i estar condemnat a la tercera posició que l’arracona a un dels cantons del rectangle de la sala de plens.

Conesa ha decidit fer més cas a Ciutadans –competidor en l’eix nacional– que als seus adversaris en l’eix dreta-esquerra. És una acció gratuïta? Respon només a l’actitud aquesta sí de vegades una mica histriònica del trio taronja? O potser tot són dèries del que escriu? Però l’alcaldessa es mira més a Ciutadans. Segurament sap que en un moment polític en què el procés ha creat dos grans blocs ideològics té molt més rèdit polític aprofitar una mica més la polarització. Que això haja traspassat les passejades dels taronja cap a fora del Ple cada cop que el secretari emet un informe desfavorable a una moció processista a arribar al cas Palau és una evolució lògica, d’aprofundiment en el concepte d’oposició més fidel a l’arrel semàntica de la paraula.

Si fa un parell d’anys Ciutadans podia celebrar que el govern li havia acceptat una rebaixa de l’IBI seguint la seua obsessió per rebaixar la pressió fiscal –què bé ven eixe titular!, pensen des de l’esquerra–, ara ni tan sols això. Els taronja ja no donen ni una oportunitat als pressupostos perquè els sembla que PDECAT-Demòcrates són massa d’esquerres a nivell tributari –per no rebaixar l’IBI– i massa irresponsables en la despesa –prioritzant la nova biblioteca central a més inversió en habitatge públic, per exemple–, un debat polític en què també poden posar cullerada processista pel conveni amb Òmnium, la quota a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i pel misteriós cost de la pancarta pels presos polítics. Si Ciprian tira de Cervantes, jo me’n vaig cap a Bécquer: “Oposició eres tu!”

Això hauria de preocupar a la resta de l’oposició i, especialment, a la CUP-PC com a segona força. Perquè és cert que Sant Cugat és un bon brou de cultiu per a l’opció taronja però fins i tot al grup municipal saben que una cosa és la política nacional i eixa increïble segona posició del 21D i una altra ben diferent és enfrontar-se a les urnes en clau local en un poble que ha crescut passant instruccions genètiques convergents a l’ADN del municipi. En l’oposició al model de ciutat té molt més a dir l’esquerra que Ciutadans, que troba poques escletxes de crítica. És una batalla perduda? No crec, però l’avantatge de tindre un model centrífug de classes populars i centrípet de benestants és que destrueix la dissidència per expulsió.

Tot i així, traslladar el drama de l’elitització del municipi a una lògica electoral és arriscat perquè ser classe popular no és sinònim de votar esquerra. De fet, si les classes populars santcugatenques s’han exiliat a Rubí, allà el 21D va guanyar Ciutadans, que és l’únic partit capaç de tindre pes important tant entre rics com entre pobres. Cal autocrítica de l’esquerra que és incapaç d’interpel·lar amb èxit aquells a qui diu defensar. Potser els extensos articles en clau academicista que de vegades s’escriuen i es canten des de les cadires esquerranes tenen massa d’autoconsum i, a ulls de la resta, representen una mena de superioritat moral que es tradueix en “no em dones lliçons, imbècil!”

Alhora, els dos principals partits d’esquerres a la ciutat, CUP-PC i ERC-MES, que empaten en regidors amb Ciutadans, viuen uns processos de dol que els treuen credibilitat en alguns moments, o això em sembla. Els primers segueixen capficats en la crítica al regidor no adscrit, Dimitri Defranc, per haver-se’n anat del grup sense retornar l’acta. I, per molt condemnable que puga ser l’acció de Defranc, no parar d’apuntar-lo dient-li crossa del govern fa que el govern se’ls mire amb el riure sota el nas. Als segons els passa el mateix pel pacte entre el govern i el PSC ara suspès que va suposar la ruptura del seu acord d’estabilitat pressupostària. “Mira’ls què monos, enfadats com nens”, deu pensar l’alcaldessa, “i mentre jo aquí governant com vull”.

Les eleccions municipals del 2019 se’ns apropen a poc a poc en un moment en què el desgast del partit del govern creix. Hi ha la sentència del cas Palau, els retards per a fer l’ordenança de terrasses i el Pacte per la Nit que han de permetre una ciutat tranquil·la –element clau del model de ciutat que els dóna vots– i el procés que segueix pul·lulant arreu amb girs de guió –i freaks amb banderes d’Espanya a centres comercials danesos– inesperats. De tot això, i d’altres elements que em deixe o encara no podem tindre en compte perquè estan per vindre, dependrà el que passe d’ací dos maigs. Mentrestant, Conesa mira Ciutadans.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades