El nostre gueto de benestar quotidià

Escena 1

El sol entra per la finestra deixant un rastre de llum que il·lumina el polsim que vola en l'aire. La casa està ben neta, només aquelles busques inevitables que volen per tot arreu i que només es poden observar bé si la llum les travessa. Ell es prepara un cafè, d'aquells en què el fum puja fent onades com si d'una ballarina es tractara. Ella està acabant de mirar un assumpte de feina a l'ordinador, sobre la taula de la cuina, de fusta, com sempre havia volgut. Mentrestant a la televisió un presentador del 3/24 va explicant notícies, una darrere d'un altra, repetides.

De sobte, apareix la xiqueta. Pijama rosa, cabells despentinats, descalça i fregant-se els ulls. S'asseu a taula, demana un tassó de cereals, pren el comandament i posa els dibuixos animats. Al pare no li fa gens de gràcia perquè, tot i que ja havia sentit la mateixa notícia tres cops, volia seguir el fil informatiu. Però quan veu a la xiqueta rient i gaudint del dissabte, se li'n passa. Per a no estar tot el dia davant de la tele havia pensat portar-la al parc. Ella accepta il·lusionada.

Preparen el carret per al germà xicotet. Baixen amb l'ascensor, travessen la zona enjardinada comú i arriben al carrer. Ja en el parc, els pares es miren la filla amb certa cara d'encant. Ella està jugant amb un munt de xiquets que no coneix, no importa mentre ells també vulguen jugar. El sol continua pegant directe però els arbres proporcionen les ombres necessàries per a què el matí no es convertisca en un infern.

Escena 2

Ix de casa amb la seua jaqueta amb caputxa. Mai li han agradat però ara és necessari, amb 16 anys és una de les poques mostres d'irreverència que li permeten els pares. Agafa els cascos, els connecta al mòbil i comença a caminar. Abans de caminar de veritat es fa una foto i cap a l'Instagram: “Avui em sento rebel” i un seguit d'etiquetes que no serveixen per a res però donen cos al missatge.

L'aparell centra tots els seus moviments. Com si no fora prou difícil esquivar les persones en el carrer per a vianants més transitat de la ciutat, “només faltaven els de les bicis i els dels mòbils”. Això ho pensa una dona que va cap al mercat, que no li agrada gaire perquè li l'han transformat en una mena de gran restaurant. De tot només trau una frase: “Ai la joventut”.

El xic, mentrestant, continua caminant. Aixeca el cap i veu que el semàfor està roig. Immediatament torna la mirada al mòbil i veu que al terra també hi ha una llum roja. De nou, fotografia i cap a Instagram: “Ja era hora que ens posessin un semàfor per a la gent normal”, perquè normal és anar abstret de la realitat amb la cara apegada a una pantalla.

Escena 3

La dona que anava al mercat ja ha tornat a casa. Té un parc al davant. No li agrada perquè durant tot el dia se sent un xivarri de xiquets. Allà està la família de la primera escena que, quan algú critica els parcs, sempre diu que és només unes hores i que la majoria de la setmana els pares treballen i els fills van a l'escola. Mai l'han convençuda però, com sempre ha tingut un instint d'àvia entranyable, suporta la presència dels xiquets i, amb el temps, fins i tot li ha pres gust.

Quan el sol se'n va, al parc apareix el xic de la segona escena. Hi ha un concert. La dona no ho suporta. “Totes les nits igual”, pensa. No hi ha concert totes les nits, més faltava, però li costa dormir. Cada soroll, per mínim que siga, és una molèstia per a ella. A més, si pel dia ja té als xiquets del parc, només falta la colla de joves per la nit.

Mai ho ha entès. Ella havia vingut a viure a la ciutat perquè era tranquil·la; mantenia l'aparença de poble en molts punts però amb comportament de ciutat, cadascú al seu aire i complint uns horaris. “Només em faltava el Pacte per la Nit”, es lamenta.

Cloenda

El sociòleg Zygmunt Bauman explica –no em feu dir una referència concreta perquè és una cosa que tinc interioritzada a partir de diverses lectures– que en la societat líquida hem tendit a individualitzar-nos. Tot i que vivim plegats en pobles i ciutats, els nostres comportaments cada vegada són més individualistes. Volem el nostre propi gaudi i, quan topa amb el d'un altre, es genera un conflicte.

Una de les seues idees relacionables amb Sant Cugat més interessants és la construcció de la individualitat o d'una col·lectivitat excloent en negatiu –és a dir, no només com a autoafirmació–. Bauman explica l'aparició sense mesura de grups de cases i apartaments envoltats per un mur com a demostració de l'abandonament del sentit col·lectiu a favor de la creació de guetos d'elit o de benestar. En el moment que es travessa la porta de l'espai comú de la propietat privada, allà només trobarem persones del nostre estrat social, amb les mateixes o similars preocupacions.

A poc a poc ens hem desentès de la vida social clàssica dels països mediterranis i hem caminat cap al tancament de grups, un aïllament gens sa i que provoca l'augment d'estereotips cap als altres. La seguretat –que ara es resumeix en defensar la meua propietat privada, lo mío pa' mí– esdevé un dels principals arguments mentre construïm ciutats de guetos. Estils i nivells de vida que viuen separats i que ni l'augment de la tarifació social pot unir.

Notícies relacionades