Publicitat

Ni censura ni coaccions, per uns mitjans públics de qualitat

Hui parle en clau comarcal però mirant de reüll a Cugat.cat, no per cap suposada competència entre este i eixe mitjà sinó perquè és el nostre mitjà públic. Tindre un mitjà privat –encara que siga un mitjà estranyament privat perquè aspira a ser una cooperativa– no limita l'interès de voler tindre uns mitjans públics de qualitat amb poques pressions polítiques i bons drets laborals.

Cas 1

Primer em vull referir a la ràdio pública de Rubí. Esta setmana ha esclatat la bomba. Uns joves que feien un programa sense cobrar –com tants d'altres a ràdios municipals– van fer una sàtira dels darrers fets polítics de la nostra ciutat veïna. L'actualitat rubinenca està candent perquè un membre del PDECAT s'ha sumat a l'equip de govern del PSC salvant-lo així d'una moció de censura. També hi ha la polèmica per ser l'únic municipi català que va celebrar el dia de la Constitució. Oasi Jove, com es diu el programa en qüestió, va decidir fer sàtira i comparar la situació política amb cançons com ara Escándalo o Resistiré.

Dies després Ràdio Rubí els comunicava que no podien seguir amb el programa. Davant d'això els joves van publicar un comunicat lamentant la censura i l'Ajuntament els va respondre amb un segon comunicat dient que la crítica ha de formar part dels mitjans públics però ha de ser plural i proporcionada. Després Oasi Jove va publicar un altre comunicat de resposta. El govern de la ciutat veïna ha aconseguit un efecte Streisand brutal, ha passat de tindre un programa relativament conegut a la ciutat a un programa censurat conegut a tota Catalunya i més enllà.

La crítica del programa és existent i directa però en forma de broma. Considerar desproporcionada la sàtira en els termes que la plantejava Oasi Jove sí és desproporcionat. Sap greu que un mitjà públic actue així i, encara que amb el problema ja creat, el govern de Rubí pot rectificar. Els polítics, com a personatges públics, no haurien de tindre la pell tan fina i molt menys fulminar un programa per una crítica. És per això, que en nom de la llibertat d'expressió, només puc solidaritzar-me amb els companys que han perdut el seu espai radiofònic.

Cas 2

El segon ímput sobre mitjans municipals aquesta setmana m'ha arribat a través de les xarxes. Ve de Ràdio Sabadell, on els treballadors han criticat coaccions, amenaces, cacera de bruixes, politització, precarietat laboral i una programació desproporcionada per a la gent que hi treballa. També lamenten que el govern, en mans d'ERC, La Crida per Sabadell i Guanyem Sabadell, no ha complit la promesa d'augmentar la plantilla, només ha contractat gent que ja treballava a la ràdio en règim d'autònoma.

No em pararé ara a explicar fil per randa cadascun dels motius dels treballadors. De fet, els tenen exposats al seu Facebook. Sembla que part del govern vol obrir diàleg i és el mínim que hauria de fer. Més enllà del debat polític, no es pot permetre que els mitjans públics siguen exemple de males pràctiques. En una situació del sector cada vegada més precària, el sector públic ha de ser el primer en predicar amb l'exemple dels drets laborals i la llibertat dels professionals. Per això, esperant que arribe una solució, només puc donar el màxim suport als companys de Ràdio Sabadell.

El nostre cas

El nostre mitjà municipal, Cugat.cat, no ha plantejat cap conflicte d'aquestes característiques, per sort. Tinc ímputs de possibles millores pel que fa a contractes dels treballadors o, fins i tot, per a reduir l'escletxa salarial entre els directius i la gent de base. Tampoc conec la situació exacta i els periodistes que treballen no han aixecat la veu com els sabadellencs. A nivell informatiu fan una feina bona, amb les limitacions de profunditat que té ser un servei públic i haver d'informar de pràcticament tot.

Evidentment, si un dia els treballadors de Cugat.cat tenen alguna cosa a dir em solidaritzaré i agafaré una doble vesant periodística, la d'informar sobre el fet i la de participar en la defensa dels mitjans públics. De moment sembla que tot va bé o, com a mínim, no tan malament com a Rubí i Sabadell. Però això no vol dir que no estiguem pendents de què passa al nostre mitjà, ja que el paguem entre tots. Per uns mitjans públics de qualitat, ni censura ni coaccions!

Notícies relacionades