La necessària i complexa desconstrucció de la masculinitat hegemònica

A Diana Quer l’han matada perquè era un poc puta. El seu assassí va cometre l’error de deixar el mòbil de la víctima al cadàver. La dels Sanfermines també era un poc fresca perquè no va posar resistència física a la violació. Com anava a saber, llavors, la Manada que no li venia de gust una orgia? I potser Alan no era tan promiscu però si es va suïcidar ara fa dos anys és perquè tenia alguna cosa mal pel cap, algú li’n diu transsexualitat.

La nostra societat és així de cínica. Agafa el tràgic cas que aquell mes li aboquen per la tele-espectacle, escolta uns quants personatges homòfobs i masclistes vestits de tertulians, ho ajunta amb els seus propis prejudicis i crea les seues sentències acusadores. El senyor –ho dic en masculí perquè generalment són homes– que deixa anar tant alegrement eixos comentaris en bars, dinars familiars o fins i tot a la faena no sap que ell amb eixa actitud representa un engranatge més de tot un sistema d’opressió de gènere que en el seu grau més extrem pren la forma d’assassinats i suïcidis però en la quotidianitat està representat per rols, violències simbòliques i legitimació de les violències físiques.

Ens trobem, per tant, davant un sistema maniqueu que ens diu què està bé i què està malament. El que està bé, i per això té el poder, és l’home cisgènere i heterosexual –a ser possible blanc i de classe alta– que gaudeix dels seus privilegis de la forma més responsable que sap, exercint-los. La resta de la societat és dèbil o errant. Les dones han de jugar el seu paper a la segona fila; treballant, sí, però encarregant-se (també) de les tasques reproductives; prenent decisions, sí, però dins de “la seua jurisdicció femenina”... Si eres una dona obedient tens les mateixes paperetes d’acabar morta baix d’un pont que si no ho eres però et fan creure que no és així perquè estàs complint el “rol natural” que la testosterona dirigent t’ha imposat.

Per això cal acabar amb la masculinitat hegemònica, la idea imperant que l’home és el pater familias, de qui depenen els ingressos i el benestar del nucli familiar, la referència, qui dóna seguretat a les dones, el valent, atrevit, amb pèl al pit, mascle, dominant, el cap de la manada... Sembla mentida que una idea tan absurda, la d’una suposada –que és molt suposar– superioritat física i intel·lectual dels barons, no només hi haja qui se la crega sinó que haja sigut el centre de tot un sistema social. Sobta perquè la masculinitat hegemònica deixa fora molta gent fent del grup opressor una minoria absoluta.

El primer grup que queda fora és, com no, les dones en el seu conjunt. De partida, poc més de la meitat de la població ha de seguir les ordres no dictades ni escrites dels privilegiats. Però no queda ahí. La masculinitat hegemònica reconeix com a masculí l’home cigènere i heterosexual. Per això, a banda de la violència de gènere tenim homofòbia i transfòbia. Hi ha algú a qui li molesta –ves a saber per quina raó– que un home es gite amb un altre home sense renunciar a la seua identitat de gènere i també que hi hagen homes amb vagina i dones amb penis. Quan construeixes o eres partícip d’un sistema d’opressió que diu que qui té penis és superior deu costar encaixar que algú que tinga penis –i potser vulga perdre’l– se senta alhora part d’una de les parts sobre les quals tu exerceixes el poder.

Però el problema rau en què açò no va de penis ni vagines, va de comportament social, d’allò que col·lectivament hem construït com a masculinitat i feminitat. Allò de “si tu eres home, has de fer això”. Se’ns en puja al cap des de xicotets. Se’ns en puja al cap fins a tal nivell que arribem a creure’ns que ho tenim enganxat als collons. Per això en cada intent d’avenç d’algun dels grups oprimits per l’heteropatriarcat s’ha acusat els seus integrants d’anar contra natura perquè tots juntets l’hem cagada creient que això de cuidar infants va lligat intrínsecament al teu sexe biològic femení i que això de manar és cosa del meu sexe biològic masculí.

 

Hem de desconstruir, per tant, dues construccions socials, la que determina quin són els rols de cada gènere i la que diu que un gènere és superior a un altre. Mentrestant, seguirem posant pedaços obviant que és tot un sistema el que rebutja la forma d’existir de milions de persones i posant una pressió no només als oprimits sinó també als opressors que han acceptat “les normes” però no es veuen capaços de complir-les. Com s’ha de sentir un home que per la situació econòmica no aconsegueix triomfar en el seu intent de ser el pater familias? És un fracassat? No és un home? És una víctima més del masclisme.

El problema és que la reconstrucció de tot plegat passa per un canvi de paradigma, la ressignificació, anul·lació, reforma i/o ruptura a uns valors que ens han clavat en vena des de que tenim ús de raó, i fins i tot abans. Fomentar la creació d’esquerdes –normalitzant, com a normal que és, l’homosexualitat i la transsexualitat– i ensenyar la diferència entre el gènere –i els rols que se li han volgut lligar– i el sexe biològic és essencial per a què ningú mai més es mire els genitals i es pense que per tindre A o B –o C– és superior, inferior o una estranyesa que no podrà encaixar mai.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades