Publicitat

Mitjans locals i construcció d'hegemonia

La presentació de l'estudi fet per l'Ajuntament sobre la seguretat a la ciutat ha portat cua. Obre, evidentment, debats interessants sobre si Sant Cugat és segur o no i, fins i tot, si posar més policia seria lògic o l'intent d'implantar un estat policial. Tot això són termes que han eixit en el debat polític. La publicació de la notícia al respecte a elCugatenc també ha portat debat. He tingut ímputs de gent a qui no li ha agradat que diguem que, segons les xifres, hi ha hagut alarmes falses de seguretat.

Probablement el debat més visual és el que vam tindre el company Bernat Bella del TOT Sant Cugat i jo mateix com a autor de l'article d'aquest diari a través de Twitter ja que en un moment de la notícia, el que feia referència al botellón de Can Solà, s'explicava que el seu diari havia amplificat la veu dels que deien que els joves que anaven a beure allí provenien de la zona hermètica de Sabadell. Això, segons les declaracions del govern, basades en aquest estudi –al qual els mitjans no hem tingut accés de forma íntegra–, és fals. D'aquell debat vaig treure el compromís de publicar una reflexió més àmplia que 140 caràcters. Allà va.

Explicar les xifres de l'Ajuntament i posar context, entre ells l'article del TOT que citem a la notícia, no és creure's tot el que diu el govern. Si bé, cal entendre que només hi ha un estudi del qual tenim unes xifres i declaracions oficials. No és menor escoltar-los ja que, al final, les actuacions de seguretat depenen d'ells, del govern i els cossos de seguretat. Les prenguem com a vàlides o no, les declaracions i les xifres donades pel govern són la justificació, excusa si es prefereix, per a actuar d'una manera o d'una altra.

Alhora, explicar les xifres i declaracions del govern i dir que no acudeix gent de la zona hermètica tampoc és fer seguidisme de ningú. En tot cas, es tracta de posar veu a les autoritats competents en matèria de seguretat que diuen desmentir un rumor. Si es va a Can Solà, hi pot haver algú de la zona hermètica, potser. Si anara jo, hi hauria un xic d'Alcoi i ningú diria que el botellón ve d'Alcoi perquè no crec que molts joves es facen 500 quilòmetres per a beure. Extrapolar casos concrets –“he anat i els veïns m'han dit...” o “he anat i els que hi havia bevent m'han dit...”– té molt poc d'estudi sociològic perquè fa una generalització sense comprovar la mostra. Potser el govern tampoc ha fet la millor feina en aquest sentit però, al final, depèn d'ell l'actuació derivada.

Però més enllà del debat concret sobre les declaracions i les xifres de l'estudi de seguretat i Can Solà, tot plegat porta a una reflexió una miqueta més ampla. Quan vam començar elCugatenc volíem obrir la reflexió. Escriure notícies, posar context i anàlisi fa que molta gent no estiga d'acord perquè s'abandona la forma asèptica “d'ell diu” i “l'altre li contesta”. Fem entrevistes en profunditat i articles força amplis, amb excepcions com les informacions extretes de documents oficials incontestables com les que publiquem a L'Agutzil. Així, intentem obrir la lectura crítica. Quan es llig este diari no només es pretén conèixer una realitat sinó reflexionar sobre ella.

Depèn de quins temes, la reflexió molesta. Estem acostumats a tindre gent descontenta i gent molt contenta, i algú que depèn del tema ens adora o ens odia. Quan hi ha persones que es dirigeixen directament a nosaltres per a felicitar-nos o criticar-nos, els fem cas. Si ens fan crítiques constructives, les podem arribar a aplicar sense cap mena de problema, ja siga una rectificació o una nova idea per a fer seccions o continguts. Vam nàixer per a la reflexió, per això no deixarem de fer anàlisis ni contextualitzar, li pese a qui li pese i li agrade a qui li agrade. En resum, no escrivim per a agradar a unes persones en concret, escrivim per a obrir reflexions. Si a algú li molesta, potser podríem dir allò de ladran, luego cabalgamos –falsament atribuïda a El Quijote de la Mancha.

Només em falta respondre a una pregunta, potser la que porta una resposta més interessant: Per què parlem d'altres mitjans? El primer que cal dir és perquè, a diferència d'altres, no ens importa fer-ho. El TOT mateix, seguint supose la seua lògica empresarial, no fa gairebé referències a “la competència”. A elCugatenc, si no se m'ha escapat res, ens han citat només al digital amb el cas del tancament de la perruqueria de Mayte Pérez i perquè vam publicar-ho en exclusiva.

Quan nosaltres citem altres mitjans, ho fem per dues raons, potser coincidents i tot. D'una banda, per a reconèixer la faena dels altres. Si han publicat abans o han dit una cosa que nosaltres ens hem assabentat gràcies a ells, ho diem per honradesa. D'altra, perquè els periodistes tenim l'obligació de controlar el poder i els mitjans tenen poder, uns més que altres, ja que construeixen discurs i hegemonia.

La realitat santcugatenca s'ha definit tal com és, en part, gràcies a les aportacions dels mitjans de comunicació. Fer un relat, exaltar a uns i no a altres, prioritzar uns temes i no uns altres, donar com a vàlides la majoria d'informacions oficials, no fomentar la reflexió al voltant d'aquestes idees... té un resultat. L'hegemonia del model de ciutat, tot i que amb escletxes, no es deriva només de les majories de Convergència. Alhora, les majories de Convergència no són només resultat de la feina feta pel partit a nivell polític, depenen també d'un context social i comunicatiu.

Molts lectors i subscriptors, als quals es deu este projecte, ens donen les gràcies per intentar trencar l'hegemonia, alguns diuen fins i tot monopoli, informativa prèvia al nostre naixement. Ens posen en valor no tant pel que fem, que també, com pel que hem intentat trencar, al seu parer un context comunicatiu dominat pel TOT i Cugat.cat que permetia l'enfortiment del discurs oficialista. Els arguments d'estes persones, de les quals no diré noms perquè m'ho han dit a títol individual, em sobten fins i tot a mi perquè mai creia que fent elCugatenc algú pensaria que sacsejaríem l'hegemonia política, cultural i de model de ciutat.

Si entenem els mitjans com a constructors d'hegemonia i, en tot cas, nosaltres com a destructors o constructors d'una nova hegemonia que entra en conflicte amb l'anterior, és lògic que els mitjans ens controlem entre nosaltres. Evidentment, si un mitjà de comunicació és municipal o està regat de diners públics –sobretot si hi ha una clara diferència amb la resta de mitjans–, encara més. Seria sa que els nostres errors i encerts, o visions diferenciades, també isqueren en altres mitjans.

En qualsevol cas, i ja per a cloure, ens devem als lectors i, sobretot, als subscriptors. Si la visió d'ells és que estem trencant un monopoli, té sentit que seguim i fiscalitzem els mitjans com a part d'un poder. Ahí ens trobaran, picant pedra, molestant i agradant –i encertant i equivocant-nos– però, sobretot, complint amb allò que volíem fer i que els nostres lectors encara volen que fem. Li pese a qui li pese.

Notícies relacionades