Menys paternalisme lingüístic

El català sempre és element de discòrdia des de diferents prismes. Que si s'utilitza molt o poc a les institucions. Que si el valencià és català. Que si ha de ser normalitzat. Que si la seua protecció implica l'arraconament del castellà. Ara vinc jo amb este article i em clave de ple en el merder. Però ho faig, de partida, acceptant allò que diuen les universitats: que el meu dialecte (valencià meridional) és tan dialecte com el que parleu els santcugatencs de naixement.

Vull obrir el debat (o reobrir-lo més bé) pel “numeret” que vam viure en el Ple de dilluns. La cosa va anar, a grans trets, així: PP i Ciutdans presenten una moció en defensa del bilingüisme, la resta de grups no comparteixen el posicionament perquè creuen que intrínsecament hi ha un atac al català i l'oblit que el català està amenaçat en molts més espais que el castellà i, finalment, no s'aprova la moció perquè els proposants es queden sols.

En el debat, el regidor de la CUP-PC, Ignasi Bea, va fer un discurs molt complet sobre la situació del català i per què el seu grup votaria en contra de la moció. Un speach que el partit ha aprofitat per a fer-lo circular complet per YouTube. Així que si vols veure'l, ací el tens:

Del discurs, que compartisc gairebé de cap a peus, hi ha una cosa que m'incita a escriure este article. “Al País Valencià no pots viure en català, és impossible”. Quan va dir aquella frase em va vindre a la ment els dies de la meua infància en què m'alçava i veia el Club Super 3 o el Babalà, comprava el pa, me n'anava al col·le (en el Programa d'Ensenyament en Valencià), jugava amb els amics, tornava a casa, feia els deures... Tot en valencià.

I és cert que al País Valencià tenim una mancança de la presència de la llengua a mitjans de comunicació, cultura, justícia... Però no deixen de ser àmbits on a Catalunya tampoc hi ha un ús normal del català. Està clar que el valencià és més complicat perquè té molt més contacte amb el castellà amb comarques castellanoparlants històricament. Ara, a les comarques centrals (el quadrat Xàtiva - Gandia - Alcoi - Dénia) el valencià té una vida tan gran que quan vaig arribar al Vallès em va sorprendre el poc ús que es fa del català.

Sé que Bea tenia la millor de les intencions en la seua referència al meu país però em recorda massa al trist paternalisme que ve a dir que a Catalunya el català està molt més viu que a la resta dels Països Catalans i, per tant, és estrella en el firmament a qui seguir. El problema és que el discurs ha quallat i hi ha molts catalans que parlen del País Valencià com al pobre desemparat que cal ajudar i molts valencians veuen Catalunya com un lloc idíl·lic lingüísticament.

 

Això indirectament ha situat el català central com el Català (així, en majúscules) i el valencià i les seues variants com el dialecte, com si el central no ho fóra. I d'ahí la resposta que vaig rebre ara fa uns dies en Twitter arran d'un comentari en defensa dels dialectalismes.

@beglat No és reduir res, és mostrar com de rica és la nostra llengua. Tan dialecte és el valencià com el català central.

— Jordi Pascual Mollá (@jordipasmol) 25 de maig de 2016

Amb tot això vull dir que vigilem tots amb el paternalisme perquè indirectament acabem alimentant els discursos que tan ridículs en semblen de “no mos fareu catalans”, “yo dic chiquet, no noi” o “mos volen furtar la paella”. Probablement si fomentem l'entesa en lloc de les superioritats –voluntàries o involuntàries– aconseguirem que el català visca amb més normalitat i diversitat. I si l'entesa no és només cultural, igual podem arribar a convèncer a molts valencians que els catalans no esteu (estem) bojos perquè la majoria parlamentària vulga la independència i als catalans que els valencians no són (som) un pobrets que necessiten almoina, sinó que, com deia l'Ovidi, “volem el pa sencer”.

Notícies relacionades