Joves, present d'incertesa i futur de precarietat

Disculpa'm, benvolgut lector, perquè últimament escric molts dels articles d'opinió en primera persona. A base de vivències. Ahir em vaig graduar. De fet açò ho tinc escrit d'abans de la celebració. La diferència entre despús-ahir i hui és poca. En tot cas, simbòlicament he acabat la carrera que m'acredita a fer una cosa que ja feia.

Recorde una classe, crec que quan estava a segon, en què un professor ens preguntava què teníem previst fer un cop acabada la carrera. Hi ha qui volia –o podia malgrat el preu– fer un màster. I després de tot això? Neguit.

La visió que la universitat –o qualsevol formació mitjana o superior– és un factor clau per a trobar faena està absolutament desfasada. Després d'haver pagat uns quants milers d'euros en quatre anys de carrera buits de contingut a una universitat en vies de privatització, ixes al mercat de treball –mira que és cínic dir-li mercat– i com a molt trobes un contracte de pràctiques mal pagat, temporal i fent-te fer més hores que les estipulades al conveni.

“És important agafar experiència”. Darrere d'esta frase hi ha milers de graduats acabats d'eixir de la facultat fent faenes brutes i monotemàtiques que no aporten valor afegit sinó que esdevenen majoritàriament un treball mecànic –al més pur estil Tiempos modernos de Chaplin– només que ara, en lloc de mono i clau anglesa, es porta vestit i corbata.

Tens 22 anys, llença't a la piscina i emprèn”. Darrere d'esta frase hi ha milers de graduats dedicant més hores que un rellotge a projectes la majoria dels quals mai tindran rendibilitat econòmica. Amb un poc de sort, els prestarà per a pagar-se el menjar mentre els pares continuen aportant la renda mínima garantida familiar per a lloguer, aigua, llum, gas, transport, roba...

En un món de desigualtats i crisi sistèmica, ni tan sols les aventures emprenedoristes o primers contactes amb la feina són factibles. Si els pares necessiten que els descarregues perquè no poden amb totes les despeses, has de buscar qualsevol cosa, prioritzar els diners a les experiències vitals, pensar com si en lloc de 22 anys en tingueres 40 i una família que mantindre.

Així hi ha milers de graduats acabats d'eixir del forn que se senten impotents –fins i tot culpables– perquè no poden fer el que els seus pares en ple efecte econòmic post baby boom van poder fer, aprofitar el creixement de necessitats i de mercat per a fer aventures juvenils en l'àmbit empresarial. Encara hi ha qui recrimina l'actitud perquè amb 22 anys s'ha de tindre esperit de “llençar-se a la piscina”. Potser és que ara per ara amb 22 anys es tenen de facto moltes més responsabilitats que anys enrere i hi ha molta gent que ha de fugir d'aventures per anar a la subsistència. Així i tot, hi ha persones que es llencen a la piscina. Moltes acaben pegant-se amb el cap al fons, TOC!

Podríem tirar la culpa a les generacions anteriors per no haver aturat els abusos d'un sistema criminal en què la mà invisible que predicava Smith ha regulat el mercat a favor de grans empreses, bancs i especuladors. Probablement té molt més sentit intentar canviar-ho. Els nostres pares van nàixer en ple franquisme i, en lloc de resignar-se i tirar-li la culpa als seus pares, van organitzar-se per a plantar-li cara –no tots, clar està–. Això hem de fer nosaltres i mentrestant viure del que puguem. Només demanem que les generacions precedents i futures no ens culpeu.

Notícies relacionades