La investigació perduda

El periodisme és cada vegada més una colla de redactors mirant les xarxes socials fins trobar un fet suposadament noticiable. Així comencen a aparèixer notícies estúpides que només es fan ressò d’una picabaralla entre polítics a Twitter. Alhora, la dictadura del clic –buscar molts clics per a poder dir als anunciants que tens un munt de visites, encara que siguen força inútils– porten els mitjans a una perversió del periodisme. Comencen a aparèixer aquelles comparticions a les xarxes d’“ÚLTIMA HORA” o “ATENCIÓ” –així, en majúscules– per a coses que potser no són tant importants o de les quals encara no es té prou informació per a donar una informació fidedigna.

El clic és, a més, una arma de doble fil perquè serveix per a aconseguir publicitat i subvencions. Trobem, per tant, mitjans que creen portals paral·lels de notícies morboses i de dubtós interès periodístic que generen impacte i trànsit per a acabar recollint diners i intentar mantindre l’altra pota més seriosa. De vegades fins i tot el clic arriba a les principals capçaleres dels grups empresarials i es fa una especial amplificació de notícies que aporten poc a la reflexió, de l’estil que acaben d’atropellar un home al carrer. I, tristament, aquesta notícia esdevé molt més llegida que una anàlisi o un reportatge de la situació socioeconòmica de la ciutat, per exemple.

I així, les pràctiques acaparadores de visites van millorant-se i es comencen a comprar servidors a països llunyans per acabar rebotant visites que ni tan sols són de l’àmbit al qual es destina el mitjà. Però, en l’estúpida competició per l’impacte, seguim premiant aquells mitjans amb més visites, sense tindre en compte d’on venen ni què busquen. Deixem de banda la profunditat i, per això, que un mitjà duplique el temps de lectura mitjà de la resta no importa. Cada vegada som més superfície i menys profunditat.

Amb tot, però, s’ha d’entendre l’estratègia. Els periodistes, molt mal valorats en general per la societat, per cert, no podem viure de l’aire. Les empreses tenen el compromís de buscar liquiditat per a poder mantindre el mitjà, això passa per reduir les grans despeses i, sobretot, diversificar els ingressos. Així comencen la competició pels clics i així acaben tenint anuncis de grans empreses que després gairebé no poden tractar davant del temor a perdre uns quants milers d’euros del pressupost. Mentrestant, molts lectors encara no s’han acostumat a pagar per la informació, deixant als diaris en l’espiral del clic i de vendre’s a interessos aliens; el que, com un cercle viciós, genera més desconfiança de la gent.

Per això, és una bona notícia que alguns col·lectius com el grup de periodistes Ramon Barnils aposten per un periodisme pausat que explique què passa al món en profunditat, sense tindre en compte si després entrarà molta o poca gent a llegir-ho. El Premi Ramon Barnils, que es va presentar ahir a Sant Cugat com a ciutat natal de l’il·lustre periodista, pretén guardonar treballs d’investigació, una pràctica cada cop més perduda i incomparable respecte als temps de la transició en què el periodisme va viure una bona etapa amb les redaccions apostant –almenys més que ara– pel treball a fons i sobre el terreny. I, així i tot, encara trobes periodistes que critiquen el poc espai que tenien per a explicar les històries. Hi ha escletxes, però necessiten el suport de la gent tant des de la vessant social –visites– com econòmica –subscripcions.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades