Home, tu també #cuéntalo

De tant en tant hi ha fils d’esperança entre l’obscuritat. Aquesta setmana l’etiqueta #Cuéntalo a Twitter ho ha sigut. Després de la incomprensible sentència de la manada, milers de dones han començat a contar les seues experiències de ser les considerades dèbils enmig d’un sistema d’opressió patriarcal. Assetjaments, rols assignats, paternalisme, complaença, violència, violacions... No és senzill dir-ho però és important visibilitzar-ho.

I, entre tantes dosis de realitat, ens queda veure l’altra banda, el reconeixement de la culpa per part dels privilegiats d’aquest sistema. Perquè no hem de perdre de vista que una estructuració social tant complexa i senzilla al mateix temps com ho és l’heteropatriarcat és cosa de tots, també de les persones amb una identitat de gènere i orientació sexual diferent a l’home cisgènere heterosexual, ja que els rols s’aprenen i les víctimes acaben sent víctimes d’elles mateixes també –els homes també som víctimes i botxins al mateix temps–. I tampoc podem obviar que, per molt tolerants que ens creguem, la masculinitat hegemònica s’ha mogut cap al bon gust. Els homes de pelo en pecho que xiulen a les xiques pel carrer ja no estan ben vistos i, amagats darrere d’aquest rebuig, hi ha centenars d’homes normals que continuen reproduint rols i violències reals i simbòliques més refinades però igual d’efectives. I ací estic/estem.

Parle ara com a home cisgènere –heterosexual?– que en la seua construcció mental ha pres indubtablement el rol del privilegiat, de manera involuntària però condicionat per l’entorn social. És important ser-ne conscient, perquè sinó estarem tot el dia autoenganyant-nos en dir-nos que nosaltres no som així, que som diferents, que això de la violència envers les dones ho fan uns quants... obviant que molts dels nostres comportaments estan marcats per una divisió tant absurda com la que ens marca el patriarcat, íntimament lligat a altres sistemes que fomenten la divisió social com el capitalisme i el racisme, entre d’altres. En eixe sentit, sóc molt poderós; excepte la condició de classe –em dec a la meua mà d’obra i ni m’arriba– estic a la cúspide.

Malgrat tota la consciència que puga/puguem tindre, és habitual seguir tenint actituds masclistes, perquè ho tenim interioritzat com un xip al cervell. Hi ha actituds òbvies, molt òbvies, com el llenguatge masclista. És increïble com, malgrat tota la reflexió interna, hi ha dies que em sorprenc dient que quan una cosa és un poc trellat és una “mariconada”, o quan és molt divertida és la “polla”, o quan és avorrida és un “conyàs” –no sé què té o deixa de tindre un cony per a ser menys divertit que una polla–... I quan me n’adone, em venen ganes de pegar-me cabotades contra la paret. El millor és callar davant les crítiques i demanar disculpes; que tampoc és fàcil.

I com aquest exemple, potser massa recurrent quan es parla d’aquest assumpte, n’hi ha d’altres. Aquella cosificació que encara ens pot, o parlar pels colzes evitant que ho facen les dones –fes un dia l’exercici de calcular el temps que parlen homes i dones a una reunió, et sorprendràs–, o intentar matisar el que diuen elles, o referir-se a alguns assumptes com a “coses de dones” –què merdes vol dir això?, per cert–, o tindre eixe paternalisme de colpet a l’esquena com si elles no es valgueren per si mateixes...

I també hi ha altres actituds molt més subtils, que fins i tot es fan des de la millor de les intencions. Aquell dia en què estàs fet pols i busques un suport que acaba sent una dona, com si no tinguera prou amb la seua jornada laboral, a casa, amb els fills, amb la parella o amb el que ella vulga tindre. Eixa pressió constant, que potser no fas explícita, per a què s’“arregle” –està trencada?–, o per a què siga femenina –?!–, o per a què acabe “reconeixent-te” que tard o d’hora voldrà tindre una parella i fills, o no respectant els seus espais propis com si tot el dia estiguera al servei dels altres... I així podria estar enumerant un llistat excessivament llarg. Potser aquestes actituds m’afecten més perquè tarde més a ser-ne conscient i, quan me n’adone, la cagada està ben feta; no és com dir “necessite un home” quan busques algú amb força per a obrir qualsevol cosa i demanar disculpes als dos segons en veure la barbaritat que acabes de soltar.

Per això és necessari que en reflexionem i ens il·lustrem a poc a poc, per a canviar dinàmiques. I, quan siguem conscients, contar-ho per a ajudar als altres; sumar-nos com a homes al #cuéntalo des de l’autocrítica. I, ja que ho demane, ho faré amb un exemple meu ben recent i d’aquell masclisme potser menys evident: Durant el darrer mes he tingut molts canvis vitals i, per a evitar fer-me mal, he anat a buscar com mai els amics, els de sempre, els que s’havien perdut en el temps i els que han sorgit nous. Ahí enmig sempre hi ha una, dues o tres persones clau amb qui no tens gens de pudor per a plorar, abraçar o el que calga. Una d’aquestes és una bona amiga que fa poc em va dir: “Jordi, i quan tinc temps jo per a estar amb mi?” Inconscient com jo sol, havia copat massa temps de la seua vida, no perquè precisara la seua atenció les 24 hores del dia, ni molt menys, però sí per no ser capaç de veure com li condicionava la meua actitud a la resta de tasques del seu dia a dia, moltes d’elles segurament també amb rols i dinàmiques marcades pel patriarcat.

De fet, això m’ha fet recordar El túnel (Seix Barral, 1983), d’Ernesto Sabato, aquella novel·la en què un home profundament enamorat acaba assassinant la seua estimada cada vegada més incòmoda per la pressió rebuda. Canvia amor per amistat i un assassinat físic per treure-li hores del seu gaudi personal i ahí tens la crònica d’un assassinat metafòric, El túnel 2.0, de Jordi Pascual. És important ser-ne conscient i, sobretot, actuar en conseqüència. Espere que aquest article ens faja reflexionar i sinó, com a mínim, em servisca per a demanar disculpes a eixa persona.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Comentaris

Notícies relacionades