Habitatge, ‘es el mercado, amigo’

La Fundació Hàbitat 3 no ha aconseguit ni un pis buit per posar a disposició de persones amb risc d’exclusió residencial. El programa impulsat a Sant Cugat a proposta de l’Ajuntament ha demostrat a hores d’ara ser insuficient per a la ciutat. Podríem tirar les culpes a la fundació però seria totalment injust, com injust i reduccionista seria dir que tota la culpa és del govern. Ara bé, el fracàs –esperem que– momentani explica per què no havíem sabut la xifra exacta abans i per què ara l’hem coneguda com a resposta a les preguntes dels veïns del Consell de Barri de Les Planes. Preguntar al govern era silenci, fer-ho a l’oposició era saber que la cosa no anava bé però sense xifres exactes. Ara ja ho sabem, zero. És preocupant.

Però més que preocupant és una llàstima, perquè la idea era molt bona. Era una forma de dir als propietaris santcugatencs que tenien un pis en desús que podien posar-lo a disposició d’aquesta fundació a canvi d’un lloguer petit i així omplir la seua vida d’una miqueta de bon veïnatge. Davant un accés a l’habitatge molt complicat, dir-li a la gent que no especulara i tinguera en compte els seus conciutadans més vulnerables era una aposta bonica, encara que potser massa utòpica tenint en compte com és Sant Cugat. Perquè a casa nostra, parafrasejant Rato, l’habitatge “es el mercado, amigo”.

Davant la gentrificació verda, el model de ciutat, el creixement atractiu per a classes benestants, la proliferació de cases que als anys 90 apareixien al diari etiquetades “de luxe” i ara són el paisatge més normal de la ciutat, la smart city com a estratègia de màrqueting urbà, és a dir, com a creació d’un relat per a “vendre la ciutat” (aquesta idea li l’agafe a José Mansilla de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà)... les polítiques d’habitatge aplicades s’han mostrat incapaces de fer front a les necessitats. Podem discutir si han tingut més o menys efecte i si han sigut més o menys ambicioses però és innegable que ara per ara són insuficients perquè la gent amb menys recursos continua marxant, aplicant-se una preocupant política de substitució poblacional.

Davant això cal, sobretot, voluntat política. És bona notícia que l’alcaldessa, Mercè Conesa, cada vegada parle més d’habitatge. Implica, com a mínim, que sap que és un afer que preocupa a la ciutadania. Ara cal que les promeses de percentatges que ha fet tant al Tribuna Sant Cugat com al Ple extraordinari sobre l’estat de la ciutat es comencen a concretar perquè sinó s’emportarà la medalla de fer propostes ambicioses quan s’apropen eleccions. Mentrestant no tranquil·litza gens veure que molts dels actors implicats en l’Observatori Social de l’Habitatge, que teòricament ha de fer una anàlisi de la situació al poble per a plantejar mesures amb fonament, critiquen que l’òrgan no funciona. Perquè, si és aquest l’espai per a estudiar què cal fer en quant a polítiques d’habitatge, d’on han eixit les propostes de noves promocions públiques com la de Jeroni Pujades?

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades