Fiscalitzar el poder al món local

M’he trobat infinitat de vegades amb persones que creuen que qualsevol mostra crítica d’un mitjà de comunicació l’alinea al costat d’una opció política. És com si totes les persones que fan possible aquella publicació s’hagueren conjurat per a fer la punyeta a algú. I és evident que hi ha casos, no de conjuracions màgiques, sinó de poders que intenten controlar els tempos de la comunicació. Si ara m’interessa desgastar a algú, faig tot el possible per deixar-lo malament. Si sé que van a fer-me una crítica, filtre una altra notícia que intenta deixar-me bé. Totes aquestes mostres, que durant els darrers dies es fan evidents amb el presumpte 3%, superen amb escreix la línia editorial, transformen els mitjans en eines al servei d’algú. La pregunta és: al servei de qui?

De partida, els mitjans de comunicació generalistes es deuen a la gent, així en genèric i amb tota la varietat ideològica que inclou eixa expressió. La línia editorial no ha de ser més que el punt de vista des del qual s’analitza aquella realitat i, per tant, les ulleres per a triar i enfocar els temes que apareixen en un diari. Però tot això no ha d’oblidar al servei de qui està un mitjà. Quan un periodista investiga, li filtren o s’assabenta d’alguna informació no ha de pensar mai a quina representació de poder li pot agradar més o menys sinó si allò que ha trobat és útil i rellevant per a què, en base a la informació, les persones prenguen les seues decisions. El problema és que el poder de vegades manté les necessitats econòmiques del mitjà fent que indirectament siga impossible fiscalitzar-lo, tal com hauria de fer qualsevol publicació.

Per a entendre això, segurament ens cal conèixer què és això tant genèric que anomenem poder. Per tant, s’ha de tindre clar que hi ha un poder abstracte, allò que de vegades diem poders fàctics o econòmics, que maneja el món sense tindre una representació concreta. Poden ser empreses, milionaris, especuladors... de formes canviants i, per tant, difícils de fiscalitzar. Són més controlables, però, les accions derivades del seu exercici de poder, ja siga de manera directa, abusos de poder com l’acaparament de terres a l’Amèrica Llatina, o de manera indirecta, com la pressió per a posar exèrcits al servei dels seus interessos com hem vist tants cops en les guerres pel cru.

Això ens porta de ple a l’altre poder, el constituït en forma d’institucions, moltes vegades influenciat per l’altre poder més abstracte. Alhora, aquest poder constituït té dos formes essencials: l’estructura política, econòmica i social que sustenta un sistema i que en sí representa el poder establert i el poder que omple de contingut eixe sistema, aquells executiu, legislatiu i judicial de Montesquieu, que a cada país/sistema té la seua forma més o menys genuïna. Aquesta anàlisi està feta des dels ulls d’un periodista –ni sociòleg ni politòleg– que cada dia es pregunta què fer davant l’exercici del poder.

En el món local, que és el que ens ocupa, és més difícil que en instàncies superiors controlar el poder en sentit abstracte però, alhora, és més fàcil veure’n els seus efectes. Els periodistes locals fem, per tant, una fiscalització des de la base i que en la majoria dels casos acaba derivant al control dels poders made in Montesquieu –sobretot l’executiu ja que els municipis no tenen ni capacitat legislativa ni judicial–, que als pobles prenen la forma de governs, plenaris, càrrecs de confiança, directius, òrgans d’empreses públiques o publicoprivades... Això fa que una publicació local que faja de la fiscalització al poder la seua màxima, acabe pegant molta a canya a tots ells.

És just ahí on intente treballar com a periodista. No amb la voluntat de desgast per se d’un govern en concret sinó assabentant-me i explicant aquells elements del seu exercici de poder que interessen a la ciutadania, intentant saltar per sobre dels elements més propagandístics que sempre porta lligada la comunicació que ve de les institucions a les quals intentes fiscalitzar. Més em val, per la meua credibilitat com a periodista, seguir treballant de la mateixa manera si canvia el color polític que exerceix el poder. La feina no és fàcil, segur que m’equivoque de vegades (com tots) però veure les reaccions de depèn quines persones em demostra si estic actuant bé o no. I tot això ve com una reflexió al que he vist els darrers dies per l’assumpte del presumpte 3%. Mireu els mitjans i jutgeu vosaltres mateixos.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades