El feminisme que el facen les dones

Al voltant del feminisme es diuen moltes bajanades. Allò més habitual és sentir aquella d’utilitzar aquest mot com a antònim de masclisme, obviant així no només el seu significat sinó tota la lluita d’activistes que es van jugar vida pels drets de les dones. A partir d’ahí, hi ha mil teories inconsistents com inventar-se un “igualitarisme” entre masclisme i feminisme o començar a dir “feminazi” a tort i dret. Tot això ens ha d’obrir els ulls sobre la pedagogia que encara hem de fer.

Però, fins i tot entre aquells que entenem que hi ha un sistema d’opressió de gènere que genera desigualtat i violència real –física o psíquica– o simbòlica, també falta implicació. Dóna la sensació que els homes tenim interioritzat que el feminisme és una cosa de dones perquè, si elles són les oprimides, són elles les que han de lluitar pel seu alliberament. I, encara que evidentment elles han de ser les protagonistes –i per això em genera moltes contradiccions escriure articles com este–, no podem obviar que els homes som víctimes del patriarcat.

Per exemple, vas pel carrer i només hi ha una xica. Ella comença a accelerar el pas o agafa el mòbil fent veure que està molt ocupada i en contacte directe amb algú. Per què hem de causar temor? Per què no podem creuar una mirada amb algú i, si s’escau, saludar encara que només coneguem a l’altra persona de vista? Per què fem sentir incòmodes a les nostres companyes? A ulls dels “forts” ens pot semblar fins i tot estranya la seua actitud però, en el moment que som pares, a les nostres filles els diem que vagen amb compte, perquè sabem que realment hi ha uns valors patriarcals que van a la contra d’alguns dels nostres éssers més estimats.

Si som conscients, per què no ens impliquem? En els tallers participatius per fer el nou Pla d’Igualtat de Gènere del consistori no ha participat cap home. De fet, vaig acudir a l’últim com a periodista i gairebé em fan una festa. Quan vaig dir que havia acudit només per a fer la notícia i que després me n’anava, tot va tornar a l’estúpida “normalitat”. Cap home té res a dir sobre polítiques d’igualtat?

Els homes hem de forçar-nos més a participar en el feminisme i, alhora, el feminisme ha d’aconseguir anar més enllà d’igualar els privilegis d’uns i altres a canvi que les dones acaben masculinitzant-se per a fer-ho. Ens cal revisar la construcció social del gènere i, de passada, trencar el binarisme que té lligat. Mentrestant, farem pedaços mentre ens escandalitzem per retrocessos de dècades pel que fa a reproducció de rols en el jovent.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades