L’equilibri nacional del pacte de govern

Reflexió prèvia. Quan PDECAT-Demòcrates –en aquell moment Convergència– i ERC-MES tenien el pacte d’estabilitat pressupostària en marxa, vaig escriure diversos articles sobre l’equilibrisme que suposava aquell contigo pero sin ti. De sobte, m’ha vingut a la ment que poc ho he fet en un pacte molt més complex –en tant que suposa més implicació i responsabilitats– , el de govern entre els (bi)demòcrates i el PSC. I, dos, el context polític nacional posa en l’ull de mira aquest acord en tant que els dos actors del pacte tenen una visió clarament discordant.

Segurament la política que més insisteix en aquest assumpte és Mireia Ingla, portaveu d’ERC-MES, que pràcticament a cada sessió plenària fa alguna pregunta al respecte –potser té alguna cosa a veure amb la manera com es va trencar el seu acord pressupostari?–. Siga com siga, i pregunte qui pregunte, la resposta sempre és la mateixa: que el pacte deixa autonomia a ambdós formacions en quant als assumptes que no són purament locals sempre i que s’informen mútuament d’aquests afers.

Segurament aquest acord és totalment assumible en un context normal, només cal fer una recerca per internet del terme “sociovergència”. Però, el context polític actual dista totalment dels grans acords entre convergents i socialistes. Quin sentit té mantindre un pacte de govern que dóna llibertat en l’afer nacional quan aquest element s’ha situat al centre del debat polític també a nivell municipal? És aquest un equilibri impossible de suportar?

Doncs la realitat diu que no. Recorde un article de Pere Soler a Sant Cugat Magazine en què deia que avui dia és fàcil criticar el PSC i aquesta vegada –si està llegint aquestes línies s’alegrarà– caldrà felicitar-los. Justament perquè la situació és tan complexa es precisa d’una gran agilitat per a què el pacte de govern no faja aigües. Ho vam veure en el darrer Ple, amb aquell “jo parlo amb l’alcaldessa tots els dies” que li va etzibar als grups independentistes i amb la petició de Conesa de deixar en pau els alcaldes socialistes.

Queda tot just una setmana per a la cita amb les urnes i l’actuació policial de dimecres ha tingut més força legitimadora per al referèndum que qualsevol operació que pogueren fer els independentistes. Els equidistants han deixat de ser-ho i l’“in-inde-independència” que se sentia als actes polítics s’ha canviat pel “democràcia” i “votarem”. Discursivament ja no és una reivindicació independentista sinó per la democràcia. Els efectes reals de la consulta estan per veure –fins i tot, està per veure si s’arriba a fer– però a nivell local tot està llest. El decret d’alcaldia que no ho era ha estat ratificat pel Ple i la Generalitat ja ha donat a conèixer els col·legis electorals. I allà segueix el pacte de govern.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades