L'emprenedoria d'elit

Persona jove, preferiblement de gènere masculí, ben vestida ja siga amb corbata o una camisa moderna i elegant amb el darrer botó per cordar, barba de dos dies, un micro d'aquells que s'enganxen a l'orella, passes lentes i suaus que acompanyen els gestos i una pantalla en què es projecta una presentació de diapositives controlada a distància tan al·legòrica com inútil.

El perfil discursiu TEDx o Steve Jobs ens ha impregnat de forma tan absurda que part de l'emprenedoria s'ha convertit en això i poc més. Empreses que en aparença són el triomf de la meritocràcia mentre els seus impulsors passen nits tragant merda laboral a canvi de poc o res. La roba tan bona que porten els l'ha pagada els pares.

Fer que l'emprenedoria semble una cosa moderna i guai està bé, anima a la gent a emprendre; el problema és a quin preu. Per a què una idea acabe materialitzant-se i sent viable influeixen mil coses, des del discurs –que si volem pot ser el d'Steve Jobs– al context cultural o del sector. Cada idea implica unes despeses diferents i una responsabilitat davant de la realitat social diferent.

La càrrega que suposa fer un projecte que afecta a la vida de les persones i les seues accions ha de traduir-se en més que la responsabilitat social corporativa, el conte que ens expliquen les grans multinacionals per a amagar les seues vergonyes; com si ho necessitaren. L'emprenedoria s'omple de discurs buit i es ven com a una nova eixida mentre està finançada per bancs que desnonen i empreses que venen armes –diga-li Banc Santander i Indra al programa Yuzz.

Encara és més perillós quan es barreja amb l'emprenedoria social. La lògica economicista està matant alguns projectes socials i la cooperativa acaba esdevenint una forma jurídica que, en alguns casos, pot tindre fins i tot avantatges fiscals. Una miqueta de decoració per ací, una miqueta de decoració per allà i em munte una Societat Limitada en forma de cooperativa. I clar, a la merda tot el sentit de col·lectivització que implica tindre una cooperativa, ni transformació ni reversió de la lògica capitalista.

Suposar innocentment que perquè un projecte és social no s'ha de preocupar de la vesant econòmica és tan estúpid com pensar que per a rendibilitzar una idea ha de perdre la seua part social. El súmmum de l'estupidesa arriba quan els emprenedors, conscients de les seues pròpies limitacions, apliquen màxima austeritat en les despeses que menys afecten als treballadors i els defensors de l'emprenedoria diuen que això no és correcte.

Entre baixar els salaris o tindre un lloguer més barat encara que amb menys comoditats, és lògic seleccionar B. Però alguns gurús de l'empresa naixent veuen que és un problema perquè això les grans empreses no ho fan, i, clar, comença a haver emprenedors dient i proposant coses que saben que mai podran aplicar. Condemnar a mort projectes és tindre poca visió empresarial, en veritat, però allà ells.

Que l'emprenedoria no és fàcil és una evidencia. Que el nostre món més que emprenedoria necessita una millor distribució de la riquesa i un replantejament de la distribució del temps de treball, també. Això no significa que no hi puga haver idees naixents bones, n'hi ha hagut sempre, però no ens cal començar a parla d'entrepeneurs i altres anglicismes que volen elititzar la misèria de molts.

No té sentit que es defense l'emprenedoria posant d'exemple alguns projectes que en mode TEDx són aplaudits però en mode real es mengen els mocs. “Ingresses nosequants euros al mes!” Molt bé, és suficient per al seu projecte? I quant cobren? Si l'empresa és social, això els permet tindre un efecte positiu des de la perspectiva del benefici col·lectiu?

Mentre seguim impulsant una emprenedoria discursivament atractiva i a la pràctica inútil i carregada del discurs neoliberal de qui triomfa és perquè ho fa bé i qui no és que alguna cosa haurà fet malament, res tindrà sentit. Que ho expliquen, si volen, com Steve Jobs i, si volen, com Nelson Mandela.

Notícies relacionades