Elogi als (meus) professors i mestres

– A mi m’interessa saber si el vostre pas per l’institut vos ha servit d’alguna cosa en la vida –llença amb un cert toc interrogatiu un professor després que diversos exalumnes del centre haguem acudit per a explicar les nostres experiències vitals postsecundària i batxillerat als estudiants que tot just ara es preparen la selectivitat.

La qüestió és més transcendental del que sembla. No és res més que preguntar si totes aquelles matinades, hores d’estudi, de treball conjunt, de molestar-se per a què els alumnes tinguérem interès... han tingut un sentit o han quedat en va. Si, malgrat les mil i una mancances d’un sistema educatiu exprimit de fons de finançament, la feina de tots ells, amb una responsabilitat enorme davant persones que tot just comencen a construir-se com a éssers independents i futurs adults, ha valgut la pena o ha quedat en va.

I ha valgut la pena. Cada professor d’institut que aconsegueix l’atenció d’una aula plena d’adolescents carregats d’hormones i més preocupats pel mòbil que per la matèria a treballar és un xicotet heroi. Cadascun d’ells aconsegueix una petita fita diària, una fita que no només serveix per a què l’alumne tinga referències temporals, coneixements històrics, científics, filològics... sinó que li afavoreix la construcció d’ell com a persona, intentant superar els condicionants de gènere, classe, raça, ètnia i qualsevol altre motiu d’opressió.

Recorde i recordaré sempre l’institut com una etapa meravellosa en què no només vaig anar a classe sinó que em vaig implicar en mil i un projectes que em van ajudar a entendre qui era i a què aspirava a fer en la meua vida. Perquè, sense la força de tots aquells professors aparentment idealistes disposats a fer més hores de les obligades per a què el nostre pas per aquelles aules velles no fóra només una successió d’ànimes atrapades en un sistema educatiu pensat com una fàbrica de mà d’obra, l’ensenyament no tindria sentit.

Sempre em ve a la ment aquest pensament quan hi ha una entrega de premis qualsevol. Els guardonats acostumen a agrair a la família i amics el suport i, amb un poc de sort, colen la falca d’alguna causa justa i/o oblidada. I on són els teus professors? Tu estàs allà dalt amb una estatueta que no hauries aconseguit sense ells, que t’han ajudat a construir-te com el que eres. Fins que no entenguem que cada un dels mestres i professors del nostre sistema educatiu són part de tots els nostres èxits, res no canviarà i acabarem abocant-los a fer grans esforços amb recompenses emocionals que no sempre s’aconsegueixen o desanimar-los fins fer-los comptar els dies que els queda per a la jubilació com una successió de temps cap a l’alliberament de l’escola-fàbrica.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades