Les cures al centre

Vivim uns temps en què molts de nosaltres hem plorat d’impotència, el que, sembla, és de les poques coses que podem fer sense delinquir. Cada dia que passa ens trobem un titular que ens indigna més, una situació cada cop més insostenible que provoca un pols social potent i, em lamente, desaprofitat. No és fàcil tindre milions de persones disposades a implicar-se des de la base i desaprofitar-ho és perdre una oportunitat històrica enorme. Però el poble ha après i, amb una societat polititzada, no ha dubtat a eixir al carrer, cadascú amb la seua bandera i reivindicació, per a recordar que ocupar la via pública és un dret inalienable de qualsevol democràcia.

Però no vull fer grandiloqüències sinó veure com tot plegat ens afecta a nosaltres. I, segurament, molts tenim una miqueta de por. Però no por a les bajanades que ens repeteixen alguns polítics i mitjans com un mantra sinó por a què les nostres vides es trunquen perquè la protesta està cada vegada més criminalitzada, por de pensar que pots ser el següent en trobar-te alguna desagradable citació per haver acudit a tallar una carretera un dia de vaga general, com tants cops s’ha fet. Por fins i tot quan s’acudeix allà com a premsa, perquè tampoc ens lliurem d’identificacions ni de porrades.

Tenim por, sí, i això no només no ens hauria de fer vergonya sinó que ho hauríem de dir. Perquè fa molts mesos que estem en una situació d’estrès social enorme, de moltes mobilitzacions i pugna per l’hegemonia portada al carrer. No només es tracta d’haver acumulat moltes emocions molt fortes sinó també de com tot plegat ha afectat al nostre dia a dia. Davant processos col·lectius és essencial dir: “Tinc por”. I més ho és que la persona que tens al costat et diga: “Jo també però estem junts”. Perquè ocultar un sentiment tant bàsic és truncar la relació de suport mutu que necessitem en tots els àmbits de la nostra vida.

Encara que semble impossible, encara hi ha la nostra quotidianitat. I no és d’estranyar que un pare o una mare un dia renuncie a fer una cosa –estic pensant en activisme però ho pose en genèric perquè ens serveix per a qualsevol situació– que desitjaria amb tot el seu cor perquè al seu cor també hi ha uns éssers estimats enormes anomenats fills, que han de menjar, dormir, jugar... Tampoc ens ha d’estranyar que algú se’n vaja tard a dormir rebentat i havent-se deixat l’escurada per a fer i la granera per a passar. Qui sap si al dia següent renunciarà a alguna cosa per a fer-ho.

Perquè la quotidianitat no s’atura ni en èpoques de plors d’impotència i, de fet, justament per ser temps així de delicats, potser acaba reforçada amb elements de cura emocional que no són tant tangibles en altres contextos. Des del 8 de març estic pegant-li moltes voltes a això de les cures, i no des d’una perspectiva teòrica relativament senzilla però difícil d’aplicar, sinó pensant quines mancances i virtuts té la meua vida en quant a això. No sé ben bé què pensar del que he anat descobrint, només que ens cal posar les cures al centre no només ara.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades