Cinc coses que he après de Sant Cugat

Quan per Nadal torne uns dies al meu poble natal i m’allunye –relativament perquè continue fent coses– durant un parell de setmanes de la feina, me n’adone de les coses que he après a Sant Cugat. Les diferències entre un poble i l’altre i, sobretot, entendre els motius de la fisonomia de cada municipi més enllà d’una simple comparació entre els dos obre els ulls respecte d’algunes qüestions que a ambdós llocs es viuen amb normalitat. No pretenc fer ara una crítica, tot i que hi ha part de crítica, ni una idolatració, tot i que pot haver-ne en part, de cap model de ciutat, només visualitzar alguns punts que, per a bé o per a mal, sobten de Sant Cugat.

Com no em puc deslligar dels meus orígens, potser cal dir que m’he criat a Alcoi, un poble obrer del centre del País Valencià on fa un segle hi havia una burgesia important i un anarquisme contestatari amb industria tèxtil i paperera potent. Llavors Sant Cugat era un poble agrícola que difícilment arribava als 3.000 habitants. Poc queda d’això a cap dels dos pobles però la seua construcció en base a això és indispensable per a entendre'ls. Un fa més d’un segle que és una ciutat, l’altre s’ha construït en les darreres dècades. Un ha funcionat com a certa capitalitat, l’altre té una capital al costat. Tot això és clau per a entendre els següents punts del que m’ha ensenyat Sant Cugat.

De moment m’ature a explicar cinc coses i potser un altre dia continue amb unes altres cinc. Intente fer un equilibri entre coses positives i negatives tot i que dins dels punts positius hi ha aspectes negatius i viceversa.

L’american way of live mata el poble

En el creixement sobtat en qüestió de 100 anys, Sant Cugat ha absorbit milers de persones però moltes d’elles no han adquirit un sentiment santcugatenc gran. Tindre Barcelona al costat i funcionar per a molts com el lloc on anar a dormir no ajuda. Tampoc és fàcil gestionar un creixement de més de 80.000 persones en un segle. Així i tot hi ha un element clau en la construcció d’una ciutat, la dispersió. Sant Cugat està fet de nuclis: el centre, Mira-sol, Valldoreix, La Floresta i Les Planes. La unió entre tots els barris i l’EMD amb un urbanisme american way of life ha dificultat la creació de xarxa social –a més que hi ha molta gent que va a Barcelona habitualment a treballar i a gaudir de l’oci.

És indubtable que hi ha moltes entitats i gent que fa coses però continua havent un poble dispers. Ho veiem, ara que eixim del Nadal, amb les cinc cavalcades de Reis que hi ha al municipi –cinc!–. També amb les Festes Majors. La de Sant Cugat funciona com la del centre no només per la distribució territorial de les activitats sinó perquè hi ha altres barris que no se senten partícips i fan la seua com la veritable, al marge del municipi que els engloba; els reis d’això són els florestans – dels quals parlaré després–. Sant Cugat és un poble que funciona com molts pobles i amb zones on no hi ha vida de barri.

Moltes activitats no significa més cohesió

En aquest mateix sentit, el cúmul d’entitats mantenen la ciutat viva però no hi ha cap moment en què totes elles es coordinen per una causa comú o en què les entitats queden al marge per una causa comú que identifique tots els santcugatencs. La Festa Major i la Festa de Tardor són, potser, un intent que no acaba de quallar perquè continuen funcionant com un munt d’activitats i parades d’entitats que surten al carrer. La causa comú és, per tant, un trencaclosques de tantes peces com participants té la festa en qüestió. Més causa comuna té, per exemple, l’Aplec de Sant Medir tot i que ningú l’identifica com la gran festa del poble.

La manca d’aquest gran acte d’autoidentificació que pot servir fins i tot per exportar la ciutat no es queda només en la vesant festiva i cultural. A l’esport és evident que no hi ha un o dos equips insígnia de la ciutat que creen un sentiment de pertinença gran i exporten Sant Cugat arreu de Catalunya, l’Estat o Europa. La ciutat té el potencial econòmic per a fer-ho però l’aposta multiesportiva provoca que la majoria de santcugatencs siguen del Barça i s’assabenten puntualment de què fan els equips de la ciutat. Un buc insígnia de l’esport local no és incompatible amb un esport de base fort.

La unió de la gent és indispensable per a què es moga alguna cosa

La Floresta era un barri per a pavimentar fins que després d’anys d’unió la gent va dir prou. El projecte era unilateral de l’Ajuntament fins que els mateixos veïns van dir que volien participar. El seu Consell de Barri era un lloc on desfogar-se de les mancances del barri fins que la gent va dir prou. És l’exemple més clarivident que de vegades la política funciona a bescollades. Bona mostra és també la crítica dels veïns de Can Barata per l’estat del barri i la connexió a la xarxa d’aigües. Fins que no van fer soroll i els mitjans els vam donar veu, res no va canviar.

Malgrat tot, si l’Ajuntament no fa cas, hi ha l’opció d’autogestió en alguns àmbits. Que ens falten espais? Ocupem La Xesca. Que volem un espai de cooperació entre entitats i projectes? Fem Cal Temerari. Que l’aposta cultural del consistori no ens agrada? Ens organitzem en Dissidència Sònica i ens convertim en l’escletxa. Fins i tot en l’oasi jardí la política de base sense sigles de partit és possible.

Els carrers per a vianants són clau per al comerç

És inimaginable un Sant Cugat sense l’eix comercial que va des de l’estació fins al Monestir. No fa tants anys que això és així però ara ni la gent ni els comerciants apostarien per deixar que circulen cotxes per Santiago Rusiñol, Santa Maria i carrer Valldoreix. Es pot veure que el comerç està viu a la zona, potser hi ha una mancança de comerç de proximitat de veritat –menys franquícies i més botigues– alhora que el poc que queda s’hauria de deselititzar però, malgrat tot, l’eix comercial dóna una vida que sense ell s’hauria traslladat per complet a algun centre comercial a les afores. Alhora, la viananització permet evitar la decadència del nucli tot i que ha d’anar acompanyat de política inclusiva perquè no es convertisca en una gentrificació excloent.

Les infraestructures que no depenen del municipi són essencials per al municipi

Sant Cugat està ple de grans empreses que tenen les seues seus i fins i tot part de la producció al municipi. No és una gran ciutat industrial però és de les poques que manté polígons bastant vius. Això és mèrit dels governs municipals només en part. La ciutat ha d’agrair a l’Estat i a la Generalitat les infraestructures que té: les autovies i autopistes, les connexions amb ferrocarril, la proximitat d’un port i un aeroport... La Catalunya interior no té això i, en conseqüència, no pot mantindre un teixit productiu tan viu.

Notícies relacionades