La branca socialdemòcrata del PDECAT i els pressupostos municipals

En primer lloc, perdó per escriure d'economia i política –valga la redundància– ja entrats a les festes de Nadal. Ara, potser alguna persona acaba acudint a este article quan la nit o el dia de Nadal comencen a ser un avorriment o un debat de paraules buides de contingut.

Començaré dient que ara fa un temps sempre que sentia o llegia que Convergència tenia una branca socialdemòcrata –i fins i tot que la nostra alcaldessa, Mercè Conesa, n'era una clara exponent– em venia una rialla. Supose que perquè aunque la mona se vista de seda, mona se queda. Un partit (neo)liberal pot fer coses socials però en la seua base no deixarà de ser (neo)liberal. No ho dic ni tan sols amb una voluntat crítica amb el (neo)liberalisme, que no deixa de ser una ideologia legítima que representa uns interessos determinats, probablement enfrontats amb d'altres però també amb punts de trobada.

Diria, fins i tot, que tots som una mica neoliberals ja que esta ha estat la ideologia hegemònica durant les darreres dècades i a poc a poc ha anat penetrant-nos. No ens escandalitza escoltar algú dient que quan una persona fracassa en un negoci, per exemple, és per la seua ineptitud; arribem a pensar que part de culpa té, tot obviant mil altres factors. De fet, tant potent ha estat el neoliberalisme que ha sigut capaç de desdibuixar els partits socialdemòcrates –per sort les idees socialdemòcrates queden allà, a la història, a l'espera d'estar recuperades–. Ara anomenem socialdemòcrates partits que han comprat el liberalisme mentre que els més propers a la socialdemocràcia original ja són antisistema i comunistes –per no parlar dels adjectius que es posen als partits comunistes.

Supose que per això acceptem que hi ha una rama socialdemòcrata a Convergència/PDECAT. Si acceptem l'adjectiu per a partits que han deixat de ser-ho com no l'hem d'utilitzar per a alguns que mai ho han sigut? La socialdemocràcia està tan desdibuixada que dir-se com a tal tampoc està de moda. Només cal veure que Ciutadans, que en la seua declaració de principis recollia el “liberalisme progressista i el socialisme democràtic”, perdrà el “socialisme democràtic” en el congrés de febrer. De fet, Sergio Blázquez, regidor dels taronja, cada cop que parla d'economia al Ple demana una rebaixa de la pressió fiscal i retallades en partides per a ell supèrflues –comunicació i independència principalment.

Però en els pressupostos aprovats aquesta setmana qui s'ha mogut? És Convergència socialdemòcrata per rebre el suport d'ERC-MES, PSC i Dimitri Defranc? Són ERC-MES, PSC i Defranc liberals per haver pactat amb Convergència? La qüestió ha estat marcada pels pactes, dos signats i un verbal; fet que implica cedir i apropar posicions. Els pressupostos recullen, almenys com a eslògan plantejat pel govern, una reducció de la pressió fiscal amb una lleu rebaixa de les plusvàlues i el manteniment de la de l'IBI. La reducció generalitzada dels impostos és una mesura molt pròpia de la dreta, que creu que els diners han d'estar a la butxaca de la gent per a consumir. Però la rebaixa no és prou per a altres grups, com Ciutadans.

Per contra, els pressupostos del 2017 també inclouen una tarifació social que no és suficient ni està ben plantejada per a alguns partits d'esquerres com la CUP-PC o ICV-EUiA. Ajuts per a l'IBI, més bonificacions per la creació d'ocupació i el respecte al medi ambient, augment de la despesa social... Tot això fa de Convergència un partit d'esquerres? O és renunciar a possibles ingressos per al consistori una acció de dretes d'ERC-MES, PSC o Defranc?

Tot plegat dibuixa una realitat crua de la ciutat. El model que planteja exclusió i èxode de jovent segons gairebé tota l'oposició és alhora punt essencial per aconseguir un recapte important per a l'erari públic i poder fer accions més pròpies dels partits socialdemòcrates. Alhora, les cessions de les quatre parts han permès completar els pressupostos, que no són més que una planificació modificable. Així mateix, al marge de dretes i d'esquerres hi ha accions que són de sentit comú, com connectar Can Barata a la xarxa d'aigües.

Just ahí s'evidencia que això de la socialdemocràcia i el liberalisme són etiquetes que simplifiquen el joc polític, que són necessàries però amaguen molta més complexitat. No significa que no hi haja dretes i esquerres sinó que els partits difícilment es poden classificar només en un punt dels eixos polítics. Per això tenim uns pressupostos tant complexos com la realitat política però, malgrat tot, millors que anys anteriors segons tot el Ple.

Notícies relacionades