Aproximació al periodisme crític

Som milers els periodistes que quan en la nostra postadolescència vam triar carrera o ja cursant-la vam pensar que aquest ofici que començava a abraçar-nos té un potencial transformador com pocs. Ser periodista implica tindre la capacitat de dir què és i què no és notícia, qui mereix ser part de l’agenda mediàtica i de quina manera, com controlar aquells que tenen el poder i donar veu a les seues víctimes. En definitiva, ser periodista hauria de ser alguna cosa semblant a un batallador per causes justes, capaç d’assenyalar víctimes i botxins i treure a la llum el que els poderosos no volen que se sàpiga.

Sona bucòlic però té una part de realitat. Perquè el dia a dia de periodista combina una quotidianitat necessàriament alterada per la relació amb fonts, assistència a actes i recerca de documentació amb aquells moments d’un riu d’esperança quan, de sobte, trobes allò que buscaves –o potser no ho buscaves–. I tens notícia. És més, tens la teua notícia, perquè és molt cansat haver de publicar sempre el mateix que la resta. La gràcia d’intentar ser torracollons és que a poc a poc guanyes els mecanismes documentals i relacionals per a accedir a llocs i informacions insospitades. Generes vincles des del respecte mutu. Quan això passa, els dies sempre es fan curts.

A la universitat, entre frases grandiloqüents de Ryszard Kapuściński, una atracció quasi eròtica al nou periodisme de Tom Wolfe, Truman Capote i tants d’altres i la contradicció d’acabar recorrent molts cops a la piràmide invertida i l’aparença d’objectivitat –hi ha gent que diu que existeix, que no és una aparença, bojos n’hi ha a tot arreu–, acabes impregnat de coneixements que, en algunes assignatures, tenen noms tècnics per a l’anàlisi: que si estudis culturals, la comunicació com un teatre d’Erving Goffman, l’Escola de Frankfurt, l’espiral del silenci... i també aquells noms que lamentablement només aprens per a escriure’ls a un examen.

Acabes quatre anys de carrera desdibuixats al teu cap i et venen ganes que el primer entrevistat et diga (ho deixe en castellà ja que és tal com la vaig descobrir): “Bebes ¿verdad, pequeño? El último maricón que vino a verme tenía gota y no quiso probar trago”, com Ava Gardner va etzibar a Rex Reed just abans d’iniciar una entrevista. Comences a entendre què volia a dir Jean Daniel, fundador de Le Nouvel Observateur, quan deia allò que els periodistes estem entre el poder i la història. T’imagines recollint documents de sotamà o rebent-los de manera anònima a la redacció; i, quan passa, et ve un calfred i, alhora, fas evident aquella frase suada que diu que els periodistes sabem un poc de molt i molt de res.

Respires fondo. T’atures. I amb totes les emocions de dedicar-te al que per a tu és el millor ofici del món, et fas la gran pregunta: Com treballe per a què això siga útil? Per a què això que somiava d’un periodisme crític i transformador fet per professionals que assenyalen botxins i víctimes i s’enfronten al poder siga una realitat? Encara no he trobat la resposta però a base de pràctica tinc, crec, unes aproximacions segurament variables en funció de com visca cadascú l’ofici perquè és evident que no el vivim de la mateixa manera els periodistes locals, els nacionals, els especialitzats ni aquells que es veuen obligats –espere que ningú ho faja per convicció– a fer notícies a partir de tuits.

Sé que hi ha molts companys que han desertat víctimes d’un sistema de mitjans i un món laboral que fan que les grans fites periodístiques del segle passat siguen un abstracte idealitzat al qual no es pot arribar, una utopia, una quimera. Em sap greu per ells però, sobretot, per nosaltres. Malgrat tot, pense que és necessari obrir la discussió, construir i debatre sobre el periodisme crític que necessitem malgrat les moltes mancances que tenim els mitjans de comunicació de la nostra època. Perquè ens cal resistir, treballar contracorrent però deixant un fil d’esperança que permeta reconstruir de nou un periodisme digne.

Hi ha uns aspectes bàsics que no cal valorar. I si algú els posa en dubte segurament és perquè ha pervertit el concepte de periodista. Un professional de la comunicació ha de publicar coses noves sempre que puga, això implica una part d’investigació i de recerca, de posar contra les cordes als entrevistats per temes delicats i donar veu per a fer reflexions interessants a personatges que no ostenten cap poder real o simbòlic. Tot plegat implica tindre relació amb el poder i el contrapoder, jugar entre dues aigües i, com conversava l’altre dia amb un company periodista d’un altre mitjà, “estar disposat a tacar-te si el que vols és treure merda”. Els límits d’això estan marcats per l’ètica i la deontologia, conceptes abstractes que sempre deixen grans debats oberts.

Però m’interessa especialment el debat sobre la forma. Com ha de ser el periodisme crític? L’altre dia mantenia un interessant debat amb una bona amiga periodista que vaig acabar estenent, per culpa de tantes reflexions obertes, a un altre bon amic periodista. El principal punt de debat és que si el periodisme ha d’assenyalar les injustícies, té sentit que li done veu a qui les produeix? Si ho fa, de quina manera? La primera qüestió topa de ple en la concepció de periodisme. Una informació, per definició, ha de ser contrastada. Si no es tracta d’un document oficial irrefutable, té tot el sentit del món obrir debat entre les parts actores. Així, la veu de l’opressor o el seu silenci quan és consultat és un element informatiu de primer ordre que, a més, ens separa del sectarisme en què de vegades cauen algunes publicacions que volen fer bandera de transformadores. Posaré la caricatura que vaig fer en una d’aquelles converses: El periodisme no és Mundo obrero ni Treball.

D’altra banda, quan se li dóna veu a qui produeix les injustícies, es pot fer de diverses maneres però, en essència, dues: que s’expresse lliurement en un article propi o que forme part d’una peça periodística. La primera de les opcions, encara que ens grinyole, no ha de ser rebutjable per part del periodisme crític perquè es pot deure a un dret a rèplica que sempre s’ha de respectar o a tindre un apartat d’opinió plural, el que no significa que es puga decantar més o menys ideològicament en funció de la línia editorial del mitjà. Del debat i contraposició d’opinions de vegades antagòniques també naixen debats enriquidors i el periodisme té l’obligació de fomentar-los. La segona és la que més ha de preocupar als professionals ja que és la que afecta directament a la seua faena. Es tracta de contrastar la informació, sí, però també fer les preguntes idònies. No sempre és fàcil però una declaració, encara que siga en un moment de debilitat, pot ser la clau que condicione tota la notícia.

Però si la part professional no convenç a les ments més activistes, aquells que entenen el periodisme bàsicament com una eina de transformació també han de ser conscients que l’única forma de canviar la societat és fer créixer el pensament crític enmig de la batalla per l’hegemonia. Amagar actors amb discurs rellevant en l’assumpte que decidim abordar perquè a ulls de la nostra ideologia o línia editorial no són rellevants implica tancar-nos en nosaltres mateixos i renunciar a estendre la base de la reivindicació, ara que tant de moda està parlar d’estendre la base. Per exemple –i defugiré de temes polèmics actuals per a evitar mirades excessivament condicionades–, un reportatge sobre nuclears en què només parlen ecologistes només arribarà a aquest sector però, en canvi, amb veus de les dues bandes –o més– ens permetrà tindre una informació més completa i, sobretot, fer arribar discurs als de l’altre extrem i, qui sap, convèncer algú que dubta pel mig. El risc és, en tot cas, no estar preparat per a contraposar idees, el que no ha de ser problema del periodista més enllà de la tria de la millor font possible.

També ens queda la fiscalització. Entre les mentides que ens poden colar, sempre hi ha la part de contrastació documental, o acudir directament a les fonts documentals sense haver parlat amb ningú abans. És especialment necessari en la fiscalització a les administracions públiques on els nostres polítics no paren de comprometre’s a coses i dir terminis que no es compleixen fent que els mitjans palmers del sistema donen per bona cada data sortida de llavis d’un polític –he vist notícies cícliques de l’inici imminent d’obres que mai han arribat a començar o ho han fet molt més tard de qualsevol dels anuncis–. Quan un document obre un procediment administratiu, cap polític te’l pot desmentir i això els fa mal. Amb un poc de sort, si es posen nerviosos, aconseguiràs que intenten desacreditar-te a tu com a persona o al mitjà com a plataforma però sense poder desmentir res del que has publicat. Vet ací la seua derrota.

Ens trobem, per tant, en una època difícil i apassionant per al periodisme que ens ha d’animar a obrir més debats, alguns molt més profunds que aquest, i no rendir-nos. Si ens volen emmordassats, el que hem de fer és seguir. D’errors en tindrem segur però l’error més gran és i serà sempre tirar la tovallola. Segurament hi ha somnis d’universitari que es desdibuixen però també moltes esperances que es construeixen i negar-nos a fer-les possible seria un crim.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades