Agafa el micro i parla

Hi ha una taula de fusta obscura que grinyola quan et recolzes. Suporta uns pocs micròfons sense esponja i amb un peu de formigó. Baix dels micros hi ha un grapat de llibres que serveixen per a què l'aparell quede més a prop de la boca. Els cables es perden per un forat de la paret fins arribar a la taula de so que hi ha a la peixera. Té poca llum i el color de les parets i de les bigues amb pintura antiòxid li donen un toc ataronjat a tot l'ambient. Seré sincer, la primera vegada que vaig veure Ràdio Floresta vaig pensar: “Què és açò?”

Malgrat tot em vaig posar a fer programes com un boig. Gran part d'allò fa que hui estiga ací. Però no es tracta d'explicar la meua vida i miracles. La ràdio va anar canviant. Primer va incorporar una estanteria amb un munt de discos i vinils. Després va guanyar espai. La zona que hi ha entre el bar i el teatre de la UREF es va transformar en un estudi de ràdio més gran, igual de precari. Cadires de fusta velles, una taula que cada vegada grinyolava més, llums que deixaven d'anar i portades de vinils exposades sobre una paret insonoritzada amb oueres.

No és una queixa, és un encant. Ràdio Floresta era llavors una ràdio clandestina del franquisme portada a la nostra presumpta democràcia. Tot un salt de qualitat respecte a la seua ubicació anterior –que jo no he arribat a conèixer– a una caseta del jardí de Dionisio, el principal artífex de l'emissora. Pirates atrets pel dret a antena, els quatre florestans bojos que un dia van pensar que podien plantar cara al sistema mediàtic local, i ho van aconseguir. Entraves a establiments del barri i se sentia Ràdio Floresta, parlaves amb gent més o menys mobilitzada i et deia que algun programa havia escoltat i, quan arribaven dates assenyalades, allà estava la gent de l'emissora movent actes.

Però el més important de tot és que la gent deia el que volia sense filtres. No calia esperar a cap cap de redacció amb interessos més o menys favorables per a dir res. Col·lectius i persones deien la seua directament. Aquesta “seua” podia ser una denúncia o un amor per un gènere musical, és igual. L'autogestió –que a la pràctica és fer alguna reunió i de tant en tant una paella col·lectiva– ha permès que Ràdio Floresta siga el que és.

Ara ressuscita, després d'un any. El nou estudi ja no té una taula que grinyola –per sort– però encara manté aquell encant d'una clandestinitat que no cal que ho siga. L'antena s'aixeca pel sostre d'un altre edifici, l'antiga polperia li diuen els florestans, i la nova ubicació permet que la senyal arribe amb més o menys dificultats a tot el barri –“i en línia recta fins a Montserrat”, sempre diu Dionisio–. Per a mi i per a aquest diari aquella ràdio és un projecte germà que aspira a fer alguna cosa semblant a la nostra amb una fórmula diferent. Ara, de nou, si tens alguna cosa a dir, tens l'oportunitat d'agafar el micro.

Notícies relacionades