L’affaire Dimitri c’est fini

Quan uns se senten atacats i altres traïts, poc hi ha a fer de reflexió conjunta. Posar-se al lloc de l’altre costa, és evident. Els arguments de l’altre, estigues a la banda que estigues, no són vàlids. Pots ser un contra 100 o 100 contra un. Pots tindre molts o pocs documents. Pots, fins i tot, argumentar molt bé les mancances o fortaleses de l’acord “traït”. Però l’entesa és impossible.

Més o menys això ha passat amb la marxa de Dimitri Defranc del grup municipal de la CUP-PC, un conflicte polític que, per la seua complexitat, he batejat com a affaire Dimitri, perquè és tot un afer. Des que Cugat.cat va publicar la carta en què Defranc deia que li havien demanat la dimissió en una reunió, cosa que els participants en aquella trobada neguen dient que només era una de les possibilitats exposades, aquest ha estat un conflicte marcat pels comunicats.

Quan es va publicar la carta, va haver resposta de la coalició. Quan la coalició va dir que demanava la dimissió de Defranc ara sí de manera oficial, el regidor en qüestió va criticar el procés. Després del silenci d’agost, setembre va tornar amb els comunicats de Defranc, un per a dir que es quedava com a no adscrit i que crearia una xarxa de suport i un altre per a dir que donaria part del sou. Després, a més de les referències al codi ètic, la voluntat de la coalició de tancar l’assumpte.

No m’he parat a fer el recompte de quantes d’aquestes coses es van dir amb comunicats escrits i quantes amb declaracions, importa molt més la visió global. I quina sensació ha donat tot plegat? De política de fronts, tu contra mi i jo contra tu. Un gran esclat públic d’un afer intern que s’ha gestionat comunicativament per totes dues parts com s’ha pogut i amb la voluntat de dir: “Ei! Que jo tinc raó!” Una volada que els mitjans han aprofitat fent de l’affaire Dimitri un mar immens de 2 centímetres de profunditat, tot superfície. Calien més explicacions.

Humilment, aquest diari ha intentat fer del mar de dos centímetres una massa d’aigua més profunda. Hem defugit, amb més o menys èxit, de l’intercanvi constant d’arguments per a informar dels moments claus: l’esclat del conflicte i la decisió de Defranc d’esdevindre no adscrit. Per a obrir la reflexió hem apostat per tres entrevistes llargues –molt llargues, per sort– en què els actors principals de l’affaire Dimitri han pogut –i hagut– d’explicar el seu posicionament endinsant-se en temes que apareixien als comunicats i d’altres que no.

Tinc la confiança que el mar continua tenint 2 centímetres de fons però ja té un parell o tres de forats que superen el metre. Potser caldria que arribara a més gent i, segurament, hi haurà qui no sabrà al costat de qui posar-se. Confie, però, que les llargues converses que vaig poder mantindre amb Núria Gibert, Antonio Ontañón i Dimitri Defranc servisquen per anar més enllà del “jo sóc el bo i tu el dolent”.

 

Després de tot, però, tots ells han pres una decisió intel·ligent, deixar l’assumpte en el passat. Segurament seguiran reflexionant –tant políticament com personal– sobre l’esclat del conflicte i com evitar-ho de cara al futur però no es podien permetre seguir ahí. La CUP-PC d’una banda i Defranc de l’altra han de ser capaços de centrar-se en la política municipal de nou, la institucional i la de carrer. Així que sembla que per la voluntat de tots l’affaire Dimitri c’est fini, per sort. Ara ens haurem d’acostumar a veure a Defranc al costat dret del Ple però, sobretot, tornar a la política municipal per a la gent i no només amb debats de partit.

Notícies relacionades