Açò no és un dia de reflexió

Ja està ací. Els darrers anys s’han fet llargs. Donava la sensació que allò de la independència era una promesa a la qual no es podia arribar, una quimera. Però la història s’ha accelerat per a gust i disgust de molta gent. El que havia estat un procés carregat d’institucionalisme ha fet un salt al carrer, ha superat les institucions, les ha desbordat. La resposta policial no només s’ha mostrat insuficient, com es pot veure amb les encartellades populars i les grans concentracions, sinó que ha estat ridiculitzada a toc de Piolín. La desobediència dels independentistes –escudada, diuen els menys grandiloqüents, en l’obediència al Parlament i al dret internacional– és conscient i mil·limetrada.

Açò no és un dia de reflexió perquè estem davant d’un referèndum suspès pel Tribunal Constitucional però legitimat per milers de persones. No és un dia de reflexió perquè gens casualment moltes escoles celebren festes i activitats durant al llarg del dia, esperant el suport massiu que impedisca que els centres de vot es vegen bloquejats. No és un dia de reflexió perquè les instàncies de Ciutadans i PP segueixen pendents de resposta i perquè la denúncia dels populars no ha tingut efecte immediat. No ho és perquè hi ha poc lloc a la reflexió, els darrers dies han estat clau.

I demà no serà una votació normal perquè els carrers seguiran empaperats cridant al vot i a sota de la seu del PSC continuarà havent aquella pintada, “Però Sou Catalans?”. Perquè aquelles minories que han buscat la confrontació més directa, desdibuixant les paraules “feixista” i “nazi” aplicant-les a persones que han corregut davant dels grisos i han treballat en la clandestinitat del franquisme, continuaran fent pals de cec. Perquè una votació no és normal quan està prohibida, i menys encara quan la prohibició encoratja a més persones a participar. No ho és quan hi ha fills no emancipats que passaran la nit en casa d’algun amic perquè saben que al dia següent els seus pares no els deixaran anar a votar.

I no, hui no pot ser un dia normal quan experts en drets humans de l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides han advertit de la possible vulneració de drets a Catalunya per la resposta judicial i policial. No ho és perquè no s’està fent cas a les resolucions del Constitucional. No ho és perquè milers d’estudiants estan organitzats a les universitats i instituts demanant el vot, i a l’horitzó del dia 3 hi ha convocada una vaga general en contra de la presència dels cossos policials que han arribat de tota Espanya.

Perquè el debat de fons és si la majoria de catalans vol la independència o no i quina eixida s’ha d’agafar. Perquè és evident que hi ha independentistes i autonomistes però també hi ha els que volen centralisme, regionalisme, federalisme i confederalisme. Però discursivament el referèndum és molt més. És un atac a la democràcia o la màxima expressió de la democràcia, és la llibertat contra l’opressió o l’opressió de la llibertat i tantes expressions contradictòries que han anat eixint durant la campanya, teòricament només realitzada pels independentistes encara que tothom ha participat a la seua manera.

Costa molt escriure un dia com avui perquè és un teòric dia de reflexió en què no cridaré a votar sí o no, ni tan sols a votar o a deixar de fer-ho, però no es pot obviar tota la resta. Perquè açò no és un dia de reflexió i ho és al mateix temps. Perquè la història s’ha accelerat i no sabem com acabarà tot plegat. I només ens queda participar o no d’un moment històric que ja veurem com s’explica als llibres d’ací uns quants anys. Si algú volia viure temps interessants, ací en té dos tasses.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades