Ací em pariren i ací estic

He de dir, abans de començar, que aquest article el vaig escriure el 24 de maig, el dia que va acabar la campanya de micromecenatge que ha fet possible aquest mitjà de comunicació. També era un dia important per als santcugatencs. Mentre escrivia aquestes línies milers de persones estaven cridades a votar el nou govern de la ciutat. Més endavant en parlarem de les eleccions i de política.

Hui, però, vull fer una carta de presentació. Hi ha molta gent que em coneix i molta gent que no. Considere que si he d'opinar habitualment, a banda de fer la meua tasca periodística, els lectors han de saber quatre coses de mi. Ho dic perquè l'opinió és l'argumentació de les meues idees a partir de la meua visió del món. Lògic és que em presente aleshores.

El títol d'aquest article no és casual. Ací em pariren i ací estic és un poema del meu poeta preferit, Vicent Andrés Estellés. Ell va ser un burjassoter que va viure al segle XX i que ens ha deixat un munt de poesies molt ben parides. Agafe aquest vers intencionadament perquè a mi ni m'han parit ací ni únicament estic ací. Això no significa que no puga conèixer la realitat de Sant Cugat i dedicar-m'hi.

Jo sóc un alcoianet que després de provar els mitjans de comunicació al País Valencià va decidir estudiar periodisme. Vaig arribar a Catalunya, em vaig clavar a la UAB i ara estic acabant el tercer curs del grau. Faig un programa de ràdio a Ràdio Floresta, inicie aquest projecte, estudie i, quan tinc temps, respire un poc.

M'apassiona el meu ofici, li dedique hores, crec que el periodisme pot transformar la societat i pense que hi ha una crisi del sistema d'empresa capitalista que ha gestionat els mitjans des que uns quants burgesos van veure que tenir periòdics els podia servir per tindre hegemonia. El periodisme no està en crisi, sols les seues empreses. El món està composat de punts de vista i la informació sempre és subjectiva. Inclús informar d'una manera o una altra és subjectivitat.

Abans que algú m'ho puga tirar en cara en alguna opinió en la qual no coincidim, no visc a Sant Cugat i m'agradaria viure-hi. Actualment visc a Cerdanyola i la meua vida és aquell període de temps que passa mentre arriben els autobusos B7 i A4, si arriben. He buscat pis a Sant Cugat. És difícil mantenir el cost d'una carrera a una universitat en vies de privatització, els desplaçaments cada cert temps per a anar a visitar a la família a Alcoi, iniciar un nou projecte i pagar un lloguer a Sant Cugat.

Això no significa que no m'agrade Cerdanyola ni Alcoi. De fet, puc arribar-me a sentir de cinc pobles diferents al mateix temps: Sant Cugat, Cerdanyola, Alcoi, Cocentaina i Oliva (pot ser Muro). No pense explicar ara quina és la raó de cadascun. Però he de fer especial esment a La Floresta, la meua porta d'entrada a Sant Cugat i on he pogut conèixer a gent meravellosa.

Abans d'acabar, m'agradaria reivindicar una cosa que ja hauràs vist si has llegit fins ací. Als articles d'opinió, com l'autor té una importància essencial (a tots els textos en té però en aquests més), escriuré emprant el meu dialecte, valencià meridional. És una forma de normalitzar el català i totes les seues variants dialectals. Tenim sort de tindre una llengua tan rica. Les notícies, però, les escriuré seguint el català oriental que parleu a estes terres perquè considere que és més important el lector que l'autor en aquest cas.

Acabe amb dues coses. La primera, agraint a tota la gent que va posar diners a la campanya de micromecenatge. Aquest mitjà és una realitat perquè vosaltres l'heu fet possible. La segona, explicant que faré opinions de molts estils. De vegades faré crítica, altres sàtira, certa burla, reconeixements... Però sempre des del respecte. Estic molt content de poder engegar esta aventura plegats. Ens llegim!

Notícies relacionades