El 78 trontolla, a per un nou règim

Milions de persones als carrers, pals com no havíem vist des de feia dècades, una declaració d’independència que potser es produeix la setmana vinent, el govern català acceptant i buscant mediadors, la premsa internacional deixant l’Estat per terra, debats que arriben al Parlament Europeu on només els grans partits es compacten en defensa de l’statu quo, la gent començant a donar l’esquena a una Unió Europea deslegitimada des de l’austericidi, autoorganització a les places, policies reculant i celebrant cada col·legi electoral tancat com si d’evitar un atemptat es tractara, moviments polítics dels partits que ara sembla que aposten més decididament per allò que anteriorment només deien discursivament i un llarg etcètera.

Catalunya està copsant el món. Ningú haguera dit fa uns anys que Libération faria una portada amb el rei d’Espanya cap per avall, que Le Monde alertaria d’un Estat a prop de la implosió, que The Guardian faria extenses anàlisis sobre casa nostra ni que The New York Times trobaria amplis espais per a parlar de l’independentisme malgrat acabar de sofrir un mortífer atemptat al seu propi país. L’independentisme està guanyant el relat com mai ho havia fet, i això és gràcies a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Només els mitjans d’abast espanyol plantegen l’agressió a la inversa tot i la denúncia a l’Estat al tribunal de la Haya i les peticions d’investigació i pacificació que arriben d’instàncies internacionals, la més rellevant la de l’Organització de les Nacions Unides (ONU).

Però, per què l’Estat, amb el govern Rajoy al capdavant i la connivència de la corona, està gestionant-ho tot tant malament? Doncs perquè el sistema trontolla. Perquè allò que es va acordar l’any 78, el règim, està tant esquerdat que ha començat a desmuntar-se. Ho ha fet a Catalunya, indubtablement, però també als milers de ciutats espanyoles en què les manifestacions en solidaritat amb el poble català han acollit molta més gent que les de suport als cossos repressius de l’Estat. I, al marge del debat sobiranista, també a Múrcia, on des de fa més de 20 dies milers de persones, unes 50.000, surten al carrer per a demanar que l’AVE passe soterrat per la ciutat i no per superfície. Allà la policia també ha carregat i detingut desenes de persones. Múrcia és hui el Gamonal del 2014, el lloc on una espurna d’un tema concret evidencia com trontolla tot un sistema.

Els consensos s’han desmuntat, la por ha canviat de bàndol i la disputa per l’hegemonia està més que viva. Estem més a prop que mai de veure com el règim del 78 cau i qualsevol persona que el denuncie pot dir la seua, des de la petició d’una república espanyola fins a l’independentisme. Ho faja qui ho faja, serà estigmatitzat i criminalitzat per un sistema de mitjans que es deu al poder per motius múltiples, des de la publicitat i les subvencions fins al repartiment de l’espai radioelèctric. Quan algú està tant lligat al sistema, farà tot el possible per a què no caiga, per a seguir en vida, el que en el capitalisme no és cap altra cosa que seguir fent negoci. I per això no ens hem d’estranyar quan els nostres familiars que viuen fora de Catalunya ens exageren situacions viscudes a casa nostra amb visions guerracivilistes i de violentació del carrer per les dos bandes, de no diàleg generalitzat i moltes altres falsedats. Qui no té un consum actiu d’informació i no va a buscar què diu la premsa internacional acaba anant a parar a mitjans de consum passiu, sobretot la televisió, i aquests encara són constructors de discursos hegemònics tot i que es basen sobre la mentida.

Per tant, sí, el consens del 78 és cada vegada més una caricatura d’ell mateix. La violència policial ha estat la seua única alternativa davant de milions de persones que, empoderades i dempeus, han resistit els embats amb un pacifisme exemplar, apartant els violents en les manifestacions per a què els Mossos els detingueren, concentrant-se fent soroll als hotels que acullen els cossos se seguretat obligant-los a marxar rabiosos –com s’ha vist clarament en els vídeos de les concentracions dels agents a les recepcions dels hotels–... Mentre, a les pantalles de la resta de l’Estat, es mostra com a violència uns cops de puny a una furgoneta i uns quants pneumàtics en flames tallant una carretera, el que difícilment es pot considerar un acte de violència en tant que no va destinat a ningú en concret i, en cas d’acceptar polp com a animal de companyia, no respon a l’organització de la violència com sí té l’Estat en base al seu legítim dret a tindre’n el monopoli.

El conflicte, el moment crític –ambdós termes utilitzats en el millor dels seus sentits, no com a mostra de cap suposada violència mútua–, representa una finestra d’oportunitat d’un canvi de règim. Prenent a Gramsci com a referència, estem en aquell impàs en què allò vell no acaba de marxar i allò nou no acaba d’arribar. La correlació de forces de les diferents opcions polítiques serà determinant per a saber qui guanya l’embat. De moment, discursivament, l’independentisme té molta més força però no només val el discurs perquè el pas dels anys també ha fet que els àustries i els republicans hagen guanyat el discurs de la guerra de successió i de la guerra civil a Catalunya però el país porta 303 i 78 anys respectivament lamentant-se de les seues derrotes –exagere, hi ha a qui ja li va anar bé la derrota i la resta no porta tres segles queixant-se, però és simptomàtic com aquests dos esdeveniments formen part de l’imaginari col·lectiu–. Ara molta gent veu l’oportunitat de guanyar i per això vivim uns temps tant interessants.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades