Jordi Pascual

Nissan i la crisi que ens ve

Que 3.000 persones es troben, de sobte, sense faena és una notícia pèssima sempre, només que ara ens fa més mal perquè ja ens veiem de cap en una crisi en què qui caiga tindrà molt més difícil alçar-se. Que darrere dels 3.000 llocs de treball directes n’hi haja fins a 22.000 indirectes més no és més que un greuge dolorós que ens dibuixa, una vegada més, qui mana en este joc de dos actors: qui posa la mà d’obra sense la qual no existiria el negoci o qui posa els diners aconseguits gràcies a la mà d’obra dels primers.

Si en el Ple s’escenifica, els debats s’han de fer en altres àmbits

He tornat per un moment als apunts de l’assignatura de Periodisme de Proximitat, que vaig cursar allà per l’any 2016 amb un bon professor –ara que això no és ser pilota per a guanyar nota– com ho és Vicenç Rabadán, que a més de periodista també és una persona implicada en la política –va ser regidor per l’Alternativa d’Unitat Popular– i vida social rubinenca i coneix bastant bé la realitat de Sant Cugat. Doncs bé, ací unes quantes de les anotacions d’aquell jo quatre anys més jove que ara:

La responsabilitat de no caure en la voràgine

Quan Pedro Sánchez va anunciar que el desconfinament gradual es faria amb una lògica provincial me’n vaig recordar de Javier de Burgos i de com la seua proposta territorial ens acompanya fins als nostres dies sense gaires alteracions tot i haver passat 187 anys.

Col·lapse

L’alcaldessa va dir el passat 14 d’abril que, tot i les 58 morts a residències santcugatenques, no hi havia cap centre col·lapsat. Són moltes les veus que des de les administracions competents parlen d’evitar el col·lapse sanitari, dient de certa manera que no, no estem col·lapsats. Ningú ha parlat de col·lapse al tanatori però, en canvi, s’hi han hagut d’instal·lar dos contenidors frigorífics per a fer front a totes les morts, moltes d’elles de persones d’arreu del país ingressades a l’Hospital General.

La UME i el politiqueig pandèmic

A mi la Unitat Militar d’Emergències (UME) m’agrada menys per militar que per espanyola. I segurament hi haurà gent a qui li agradarà menys per espanyola que per militar. I d’altres que estaran encantats amb la UME i que aquesta forme part de l’exèrcit. Però ningú de nosaltres ens hauríem de negar en rotund a la seua intervenció en una situació com l’actual. Igualment, ningú de nosaltres hauríem d’exigir que siga la UME la que actue si ens garanteixen un altre servei de desinfecció eficient. Perquè hi ha moments en què importa més el què i el quan que el qui.

Relacions humanes mediatitzades per un virus

Les cures, sempre relegades per un sistema que les invisibilitza en favor d’altres treballs suposadament més productius, han pres una preeminència inqüestionable. A primera línia: transportistes, pagesia, personal sanitari, de supermercats, de neteja..., un reguitzell de professions menystingudes i que avui esdevenen la nostra única garantia com a societat i com a espècie.

Eixir de l’engranatge

Radiodespertador. Alerta pel coronavirus. Alguna política més simbòlica que real. Comentaris estridents i em lliure de la tertúlia de miracle. La dutxa matinal, la vitamina i un té que ja fa temps que no em desperta. Un ordinador ple de correus electrònics, un mòbil que en qüestió de minuts s’omplirà de missatges i una recerca impossible d’una pausa que em permeta pair un tema massa complicat com per a escriure una notícia ràpida.

Esperant la igualtat salarial

Aprofitaré la representació de Tot esperant Godot la setmana passada al Teatre-Auditori per a dir que Godot no és l’únic que no arriba a aquell teatre ni a l’adminsitració pública de la qual depèn. Hui, dia europeu per la Igualtat Salarial entre Dones i Homes, seguim esperant que arribe la igualtat salarial. I com Godot, no apareix mai.

La llei Aragonès i el debat que ens queda per fer

La llei de contractació de serveis a les persones, l’anomenada llei Aragonès, no serà aprovada pel Parlament després que l’oposició en bloc l’haja tombada en comissió parlamentària. D’aquesta manera, la norma que pretenia posar les bases de l’externalització no té més recorregut i Catalunya segueix regida per una normativa estatal que no és massa esperançadora.

I encara reivindicarem les exportcions i importcions

Glòria ha arribat amb la ferocitat d’una llevantada inusual. És cert que històricament hi ha hagut fenòmens meteorològics contundents que han copsat el nostre país però cada vegada són més extrems. Passem de sequeres a pluges torrencials, neu a cotes baixes i vents cada vegada més forts. Una setmana després el sol brilla com si fora una vesprada tranquil·la de primavera; i de vegades és hivern. Tirar tota la culpa de Glòria al canvi climàtic és inexacte, però més és limitar-ho a una borrasca qualsevol.