Jordi Pascual

La precarietat, el sistema i l’extinció

Mire al meu voltant –i també a mi– i veig gent que va tirant, desesperada en realitat entre horaris impossibles, sous baixos i lloguers alts. Persones que han d’anotar a l’agenda la trobada amb els amics, el festeig amb la parella o les parelles, el moment d’oci... Homes i dones, sobretot joves, que volen improvisar i topen contra una quotidianitat que mata les xicotetes aventures quotidianes. Quan, per fi, troben un moment de desconnexió no el saben aprofitar. És allò que Zygmunt Bauman deia amor líquid, supose [Amor líquido, Fondo de Cultura Económica España, 2005].

L’entrellat del municipalisme o el despropòsit d’un pacte

Enmig de crits de 155 i 3%, de faltes de respecte als representants polítics, d’un quasi-assetjament per xarxes, de pintades a seus, d’un Polònia que és incapaç de posar una mirada local a les eleccions municipals a no ser que parle de Barcelona, d’una part de la ciutadania exaltada encara amb el no-res i de tantes altres mostres de sorpresa i/o preocupació davant un pacte de govern que encara no ha tingut grans traduccions reals, és el moment d’aturar-se.

Temps afegit

Escric açò el matí de divendres, a falta de poc més de 24 hores per al Ple de constitució del nou consistori i encara sense concrecions del pacte de govern, tot i que sembla clar –massa of the records– que el tripartit d’esquerres no té aturador. És interessant deixar unes reflexions prèvies escrites abans que la resolució del misteri ens porte a nous dubtes, com qui va resseguint un camí ple de bifurcacions.

El preludi d’un pacte impossible?

Agraïsc la consideració que em té molta gent però ni sóc vident ni influent en la política com per a determinar si hi haurà un pacte independentista, d’esquerres o un govern en solitari. Són bastants les persones que s’ho pregunten i ho comenten. Acudeixen als periodistes pressuposant que tenim alguna informació extra que realment no tenim perquè encara ni existeix.

Un moment de desconnexió

La tònica cau suau sobre els gels. A l’altra banda de la barra la cambrera somriu com una mostra de condol a la teua cara de cansat. La barreja del gintònic fa una efervescència que et sembla màgica. És absurd, saps que no és màgia però t’entestes en pensar-ho. Per un moment et ve a la ment que no hauries de prendre aquella copa, que realment no n’hauries de prendre cap. Eres conscient que fas un consum responsable però et molesta sempre que molt puntualment trobes en un beure el moment de desconnexió.

Palmadetes (climàtiques) a l’esquena

Temen pel nostre futur col·lectiu. Així de clar. De senzill. Tot i que una afirmació tan taxativa amaga una complexitat enorme. Perquè fer front a la crisi climàtica implica enfrontar-se a tot el sistema. Mentre visquem immersos en la bogeria de productes d’un sol ús, de producció i consum constant, la Terra agonitzarà per culpa nostra, i amb ella el conjunt d’espècies que hi vivim.

Grandiloqüències de precampanya

De sobte, enmig dels primers aplaudiments de la sala en desitjar una majoria absoluta àmplia en les properes eleccions, Carmela Fortuny, candidata de Junts per Sant Cugat, etziba un: “No volem que ningú ens ocupi Valldoreix”. La gent aplaudeix amb més força per a què l’alcaldable acabe posant el segon colofó amb reaplaudiment dient que si cal es millorarà el conveni entre l’EMD de Valldoreix i l’Ajuntament de Sant Cugat i que el futur és “junts”.

Pàgines

Subscribe to Jordi Pascual