La participació ciutadana promoguda per l’Ajuntament està en vies de transformació a Sant Cugat, o almenys això sembla. El tripartit ha fet una aposta raonable i racional per als Consells de Barri: canviar els límits territorials per aconseguir consells més iguals a nivell sociològic, urbanístic i demogràfic. Pot semblar un poc trellat però és una primera passa indispensable per a millorar la participació.
Quan a les tertúlies es parla d’atzucac és possible que no siguem conscients de la complicació real de tot plegat. Perquè si bé és cert que a tots ens hauria agradat una eixida més tranquil·la al debat sobre l’autodeterminació de Catalunya, fa anys, massa anys, que les institucions han fallat, aferrant-se als interessos de les burgesies que dominen les democràcies liberals.
Al segon aniversari del primer d’octubre i, sobretot, en l’acte sobre el Consell per la República del dia següent es va dir en diverses ocasions la paraula identitat, en aquest cas vinculada a la catalanitat.
La setmana que ve Catalunya s’omplirà de mobilitzacions i activitats pel clima. Divendres es farà la vaga mundial i –espere– tothom correrà a explicar que hi ha molta gent movent-se. Durant un instant, com un miratge, semblarà que la gent ha posat l’agenda climàtica al centre i això té la força suficient per a marcar l’agenda política. Per una vegada el temps cronoscòpic ens correrà a favor.
Aquest estiu ha estat especialment carregat de notícies sobre suposats despropòsits vegans i animalistes. Hem tingut famílies que han desnodrit el seu fill i els mitjans han decidit especificar que eren veganes, com si el desnodriment fora culpa del veganisme i no de la despreocupació paterna i materna per garantir que els seus infants tenen els nutrients, proteïnes i vitamines suficients –cosa que afecta als omnívors també–.
Se n’ha anat sense fer soroll, com va decidir viure la política en els seus darrers dies. Maria Dolors Renau, socialista de cor i de cap, va deixar enrere l’etapa institucional per a entrar a l’activisme de barri des de l’Associació de Veïns del Centre-Estació. Amb el seu currículum pot semblar una anècdota començar un comiat per ací però, ben vist, la seua implicació des de la base abans i després de la vida institucional demostra aquell saber fer que malauradament bona part de la política actual ha perdut.
L’impàs entre el final de curs i l’inici del següent és el verdader canvi d’any i moment de balanç de múltiples índoles. És quan et mires davant l’espill i dius: A veure com ha anat l’any? I, hòstia, acabes veient que malgrat moltes coses ahí estàs, dret i fet gràcies a moltes persones que fan de xarxa –gràcies a totes elles, ja saben qui són–. I sí, has canviat en algunes coses, potser en moltes; potser has caigut, potser t’has alçat, potser encara no saps on estàs, potser ho comences a construir...
Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat enorme en la construcció del debat social ja que són els transmissors dels fets noticiables que han de fomentar-lo. El periodisme, amb la seua fixació per mostrar injustícies, molts cops intenta apropar-se a la vulnerabilitat i topa de ple amb la realitat, que molta bona gent que viu per a sobreviure no està per a què periodistes aparentment benintencionats els prenguen el pèl. Què pretenem, fer un retrat de la seua precarietat? A canvi de què?
La setmana passada vaig explicar que vaig rebre una trucada anònima d’una persona que va decidir que la millor manera de mostrar el seu descontent amb la meua faena era amagar-se darrere de l’anonimat per a dir-me un reguitzell de qualificatius que potser no val la pena repetir. No tinc ni idea de qui era ni si es referia a alguna notícia en concret. Potser no cal saber-ho.
Mire al meu voltant –i també a mi– i veig gent que va tirant, desesperada en realitat entre horaris impossibles, sous baixos i lloguers alts. Persones que han d’anotar a l’agenda la trobada amb els amics, el festeig amb la parella o les parelles, el moment d’oci... Homes i dones, sobretot joves, que volen improvisar i topen contra una quotidianitat que mata les xicotetes aventures quotidianes. Quan, per fi, troben un moment de desconnexió no el saben aprofitar. És allò que Zygmunt Bauman deia amor líquid, supose [Amor líquido, Fondo de Cultura Económica España, 2005].
