Jordi Pascual

El periodisme i la vulnerabilitat

Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat enorme en la construcció del debat social ja que són els transmissors dels fets noticiables que han de fomentar-lo. El periodisme, amb la seua fixació per mostrar injustícies, molts cops intenta apropar-se a la vulnerabilitat i topa de ple amb la realitat, que molta bona gent que viu per a sobreviure no està per a què periodistes aparentment benintencionats els prenguen el pèl. Què pretenem, fer un retrat de la seua precarietat? A canvi de què?

Una trucada

La setmana passada vaig explicar que vaig rebre una trucada anònima d’una persona que va decidir que la millor manera de mostrar el seu descontent amb la meua faena era amagar-se darrere de l’anonimat per a dir-me un reguitzell de qualificatius que potser no val la pena repetir. No tinc ni idea de qui era ni si es referia a alguna notícia en concret. Potser no cal saber-ho.

La precarietat, el sistema i l’extinció

Mire al meu voltant –i també a mi– i veig gent que va tirant, desesperada en realitat entre horaris impossibles, sous baixos i lloguers alts. Persones que han d’anotar a l’agenda la trobada amb els amics, el festeig amb la parella o les parelles, el moment d’oci... Homes i dones, sobretot joves, que volen improvisar i topen contra una quotidianitat que mata les xicotetes aventures quotidianes. Quan, per fi, troben un moment de desconnexió no el saben aprofitar. És allò que Zygmunt Bauman deia amor líquid, supose [Amor líquido, Fondo de Cultura Económica España, 2005].

L’entrellat del municipalisme o el despropòsit d’un pacte

Enmig de crits de 155 i 3%, de faltes de respecte als representants polítics, d’un quasi-assetjament per xarxes, de pintades a seus, d’un Polònia que és incapaç de posar una mirada local a les eleccions municipals a no ser que parle de Barcelona, d’una part de la ciutadania exaltada encara amb el no-res i de tantes altres mostres de sorpresa i/o preocupació davant un pacte de govern que encara no ha tingut grans traduccions reals, és el moment d’aturar-se.

Temps afegit

Escric açò el matí de divendres, a falta de poc més de 24 hores per al Ple de constitució del nou consistori i encara sense concrecions del pacte de govern, tot i que sembla clar –massa of the records– que el tripartit d’esquerres no té aturador. És interessant deixar unes reflexions prèvies escrites abans que la resolució del misteri ens porte a nous dubtes, com qui va resseguint un camí ple de bifurcacions.

El preludi d’un pacte impossible?

Agraïsc la consideració que em té molta gent però ni sóc vident ni influent en la política com per a determinar si hi haurà un pacte independentista, d’esquerres o un govern en solitari. Són bastants les persones que s’ho pregunten i ho comenten. Acudeixen als periodistes pressuposant que tenim alguna informació extra que realment no tenim perquè encara ni existeix.

Un moment de desconnexió

La tònica cau suau sobre els gels. A l’altra banda de la barra la cambrera somriu com una mostra de condol a la teua cara de cansat. La barreja del gintònic fa una efervescència que et sembla màgica. És absurd, saps que no és màgia però t’entestes en pensar-ho. Per un moment et ve a la ment que no hauries de prendre aquella copa, que realment no n’hauries de prendre cap. Eres conscient que fas un consum responsable però et molesta sempre que molt puntualment trobes en un beure el moment de desconnexió.

Pàgines

Subscribe to Jordi Pascual