Jordi Pascual

Quan els mitjans i la societat en general parlen de soledat acostumen a vincular-la a la gent gran, donant la visió d’un envelliment passiu i d’aïllament que no encaixa en la realitat. Perquè, si bé és cert que les persones d’avançada edat tenen més paperetes que d’altres per acabar apartades socialment i restar orfes d’estima, no podem obviar que la soledat –la soledat crònica– és un mal endèmic dels nostres temps que supera amb escreix una segmentació generacional.

Va aixecar el cap amb la humilitat de qui necessita un ajust als comptes familiars. Disposada a provar sort en allò que ha fet tota la vida. Va agafar una llibreta xicoteta i un bolígraf blau de propaganda. Va escriure el seu número de telèfon amb la cura de qui no vol que es confonga cap dígit i, amb la llibreta carregada de folis amb el seu contacte i una bombolla al dit cor agreujada per massa anys de bregar amb lleixiu, va eixir al carrer.

Distant al govern. Proper al carrer. Feia temps que se sentia incòmode, com aquell a qui se li queden els pantalons torts en posar-se la camissa per dins i el cosit que uneix cada camal acaba fregant-li a una de les cuixes i, malgrat tot, aguanta unes hores fins a trobar el moment adequat per a solucionar el despropòsit.

– Ja saps que em porto bé amb tothom, que em dec a la gent –va dir en una conversa informal en ple mercadet de Valldoreix.

L’altre dia parlava amb una companya sobre alguns dels rols de gènere i violències més o menys tàcites a les quals s’enfronten les dones cada dia. Ràpidament vam acabar en l’àmbit sistèmic, perquè és això, una agressió no és el caprici volgut d’un home de manera puntual sinó que respon a una lògica d’aprenentatge social sota un sistema, l’heteropatriarcal, que ens fa reproduir uns rols vinculats a cada gènere. Pensar, doncs, que la resposta al masclisme és qüestió individual és caure en la trampa.