La carn vol carn, deia Ausias March. Segles més tard Estellés li agafava el vers per al preludi del seu mític Els amants, aquells que no entenen l’amor com un costum pacífic de compliments i teles sinó que es desperta de sobre com un vell huracà i ens tomba en terra als dos, ens ajunta, ens empeny.
Tot just ahir vaig participar com a membre d’elCugatenc en una trobada de mitjans de l’economia social i solidària a nivell català en el marc de l’escola d’estiu organitzada per la Xarxa d’Economia Solidària (XES), una reunió que ens ha servit per conèixer-nos –en alguns casos retrobar-nos– i, sobretot, evidenciar que malgrat les diferències ens podem considerar un “nosaltres” amb preocupacions, reptes i il·lusions compartides.
L’accidentat inici de Festa Major d’enguany ha estat marcat, més enllà de la pluja i els pregoners, per la lectura d’una carta que l’exconseller santcugatenc empresonat Raül Romeva va enviar expressament en motiu de l’inici de la festivitat. El periodista Jofre Llombart en va fer lectura des del balcó de l’Ajuntament mentre al públic i a l’espai d’autoritats apareixien cartells d’“Us volem a casa”.
Hi ha una constant en les converses amb entitats: N’hi ha que se senten apartades del focus, fent esforços ingents per a mantindre el dia a dia però, en tindre activitats menys grans i vistoses o no ser del gust de qui els podria fer un cop de mà, queden amagades de l’interès informatiu i, sobretot, del polític. És així. M’ho repeteixen constantment quan els seus representants se sinceren en converses disteses d’abans o després d’una entrevista.
– Hi ha entitats de segona? –pregunte a una representant d’una associació.
Ens vam enlluernar tant amb el 15M, que realment va ser increïblement finit amb una transformació que, en tot cas, arriba gradualment –com si l’esclat del 2011 haguera sigut una llavor–, que ara ens costa veure els mèrits de la mobilització social. I és un error perquè l’acció d’ara segurament és molt més madura que la de fa set anys, no perquè el 15M estiguera buit de contingut sinó perquè en la seua lluita per la transversalitat no podia aprofundir en alguns debats.
Em costarà uns dies acostumar-me a dir això d’alcaldessa Carmela Fortuny, no per res sinó perquè això d’alcaldessa Mercè Conesa –rima inclosa– ho hem tingut tant gravat al cap que ara sobta trobar-se a l’encara tinenta d’alcalde de Cultura al capdavant del govern. Qüestió de dies, vaja. Com qüestió de dies ha de ser el període de confiança que sempre s’atorga als càrrecs polítics abans d’alabar-los o dir com de malament ho estan fent.
Perdó per la insistència però potser la sorpresa de tindre dos consellers santcugatencs no ens permet acabar de veure què significa tot això per al PDECAT i per al govern municipal. La moció de censura reeixida al Congrés tampoc ha ajudat, deixant-nos aigües mogudes en les tres principals esferes de la política institucional: l’estatal, la nacional i la municipal.
L’aplicació de l’àrea verda d’aparcament ens ha llençat, de nou, al típic debat social sobre unes suposades administracions escurabutxaques que no deixen la ciutadania viure en pau. Pagar per tot, en resum. I, així, situem enmig de la discussió aquella expressió –“afany recaptatori”– que fa tremolar els governs perquè saben que quan la gent parla amb eixos termes significa que hi ha gran part de la societat que els veu com uns lladres de guant blanc.
Mire el debat d’investidura. Acaba de parlar el polític de torn. Tota la seua bancada aplaudeix. Hi ha qui teatralitza més, els diputats s’aixequen amb cares de complaença palmejant fort per a sonar més que la resta; com si això poguera alterar el resultat de la votació. Paraules grosses pensades per a la televisió donen pas a discursos reiteratius, buits i a un parlamentarisme de cap a caiguda, llevat d’algunes figures molt concretes.
Per respecte a la Segona República no seré jo qui diga que unes municipals no poden servir per a canviar un sistema polític. Sense la victòria dels republicans en els comicis del 1931, entesos com un plebiscit sobre una monarquia deslegitimada, potser mai hauríem tingut pàgines republicanes als llibres d’història –amb permís de la Primera República– i ves a saber què ens haguera vingut després i què estaríem vivint ara.
