Publicitat
Admeto de bell antuvi que el títol pot desorientar una mica. El lector o lectora pot pensar que tal com estan les coses en aquests moments, és una frivolitat posar-se a parlar de qui presidí la Mancomunitat de Catalunya entre 1914 i 1917. Espero justificar-ho.
Quan escric aquestes ratlles encara ressonen els crits i els cops de porra del diumenge 1 d’octubre. L’article ja el tinc pensat i per molt dolorós que sigui el que ha passat, no renuncio a intentar una anàlisi que vagi més enllà de la conjuntura. Ja hi haurà temps per parlar d’aquests fets, el pas dels dies ens permetrà fer-ne una reflexió més acabada i objectiva.
No pretenc parlar de l’anomenat referèndum de l’1-O. Senzillament, no ho és i no admet més discussió (la Comissió de Venècia dixit). Ara bé, això no treu que aquest representi el compendi d’allò que hem anomenat Procés (que més valdria dir-li Processisme, entès com el mecanisme emprat des de fa uns anys pels de sempre per seguir manant). Em refereixo al discurs que ens ha portat fins aquí i que ha aconseguit esdevenir hegemònic en el debat públic català.
En l’últim Ple municipal l’Ajuntament de Sant Cugat ha aprovat l’Ordenança municipal sobre la protecció i la tinença responsable d’animals. Sigui dit d’immediat que el títol no deixa clar a qui cal protegir, cal suposar que els animals. És una ordenança llarguíssima, té, ni més ni menys!, seixanta-nou articles, sense comptar disposicions addicionals, derogatòries, transitòries i finals.
Diguem-ho clar de bell antuvi: els plans municipals, i sobretot els processos participatius que els acompanyen, s’han convertit en una operació de màrqueting; en una façana darrere de la qual s’amaga una molt baixa incidència real de l’opinió dels veïns en l’acció municipal.