Portem sis anys de Procés, és un bon moment per fer balanç. D’antuvi vull fer dos advertiments, el primer per pura honestedat personal i intel·lectual. Em considero catalanista i federalista, però gens independentista; si l’independentisme es portés a la sang, en una analítica meva passaria absolutament desapercebut. Per tant, que no s’esperi una mirada simpàtica envers al Procés; tot i amb això, miraré d’acostar-m’hi amb certes dosis de rigor i objectivitat.
Encara que la situació local és d’allò més interessant, per entendre’ns, dimissió de l’alcaldessa, elecció d’una de nova i remodelació del govern municipal, se’m permetrà aquest cop que aixequi la vista més enllà de les nostres quatre parets i parli de l’altra gran, i esperançadora, notícia d’aquests darrers dies: la moció de censura guanyada pel candidat del PSOE, Pedro Sánchez. En concret vull referir-me al discurs que va fer un dels presidents dels grups parlamentaris, Albert Rivera, president de Ciudadanos.
Ens hem assabentat que quatre ministres, en l’exaltació cristiana de la Legió a Màlaga, han cantat sense ganes de dissimular, com ha escrit el periodista Enric Juliana, l’himne d’aquest cos militar: El novio de la muerte. Si ja és greu que en un Estat dit aconfessional quatre ministres assisteixin a un acte religiós, que entonin un himne d’aquestes característiques és del tot impresentable i injustificable.
Vagi per endavant una reflexió de caràcter general. Sóc dels qui pensen que vivim moments molts complicats, complexos i, per tant, de difícil comprensió, que generen incerteses i que fan necessaris grans consensos socials i polítics per defensar allò que funciona i, sobretot, allò que se’ns vol arrabassar perquè no quadra amb l’economia de mercat: els drets lligats a l’Estat del benestar, per dir-ho ras i curt.
“Però mentre el procés doni per a debats polítics, titulars i tertúlies, quina importància tenen totes les altres coses?”. Són paraules de Susana Quadrado (La Vanguardia, 3/II/2018, p. 27), després (d’aquí el “però”) d’esmentar alguns dels mals que pateix la societat catalana. I, certament, té tota la raó del món. Només cal seguir l’actualitat del país per comprovar-ho. I molt em temo que n’hi ha per temps.
Això de la cultura és una cosa sobre la qual tothom s’atreveix a dir la seva. I, per què no? Al cap i a la fi, què és la cultura? Si hem de fer cas de la famosa definició d’Edward B. Tylor, la cultura ho és quasi bé tot. A més, és una cosa que es pot gestionar a ras de terra, ja que una bona part de les entitats i institucions que la generen són d’àmbit local.
Quan escric aquestes línies està a punt de començar la campanya que ens portarà a la jornada electoral del dia 21. No està gens clar que serveixi per desestressar la política catalana i, per extensió, el conjunt de la societat. Cal esperar més aviat tot el contrari. Si els darrers cinc anys han estat caracteritzats per la banalització de la política, serà difícil que de cop i volta això desaparegui de la realitat catalana.
Admeto de bell antuvi que el títol pot desorientar una mica. El lector o lectora pot pensar que tal com estan les coses en aquests moments, és una frivolitat posar-se a parlar de qui presidí la Mancomunitat de Catalunya entre 1914 i 1917. Espero justificar-ho.
Quan escric aquestes ratlles encara ressonen els crits i els cops de porra del diumenge 1 d’octubre. L’article ja el tinc pensat i per molt dolorós que sigui el que ha passat, no renuncio a intentar una anàlisi que vagi més enllà de la conjuntura. Ja hi haurà temps per parlar d’aquests fets, el pas dels dies ens permetrà fer-ne una reflexió més acabada i objectiva.
No pretenc parlar de l’anomenat referèndum de l’1-O. Senzillament, no ho és i no admet més discussió (la Comissió de Venècia dixit). Ara bé, això no treu que aquest representi el compendi d’allò que hem anomenat Procés (que més valdria dir-li Processisme, entès com el mecanisme emprat des de fa uns anys pels de sempre per seguir manant). Em refereixo al discurs que ens ha portat fins aquí i que ha aconseguit esdevenir hegemònic en el debat públic català.
