Referèndum i construcció nacional

No pretenc parlar de l’anomenat referèndum de l’1-O. Senzillament, no ho és i no admet més discussió (la Comissió de Venècia dixit). Ara bé, això no treu que aquest representi el compendi d’allò que hem anomenat Procés (que més valdria dir-li Processisme, entès com el mecanisme emprat des de fa uns anys pels de sempre per seguir manant). Em refereixo al discurs que ens ha portat fins aquí i que ha aconseguit esdevenir hegemònic en el debat públic català. Dit això, un altre aclariment. Entenc per construcció nacional el procés de configuració d’una nació, entès com a projecte polític, és a dir mai no acabat; del qual la definició del marc d’autogovern (el que sigui) en forma part intrínseca; n’és consubstancial, per dir-ho d’una altra manera.

Ara vull referir-me a allò que aprovà el PSUC en el seu IV Congrés (octubre-novembre 1977). Al meu entendre el text més clar i entenedor que ha elaborat l’esquerra catalana sobre la qüestió nacional. Aquest text descrivia els dos factors que han configurat la Catalunya moderna: “la topada de les diverses classes socials catalanes amb l’Estat centralista i burocràtic”, aspecte avui elevat a la condició de deus ex machina; i “la lluita de classes a l’interior de Catalunya, la qual s’ha expressat històricament com una lluita per l’hegemonia política i ideològica”, aspecte avui esborrat del debat públic. Esbossem l’estat actual de les dues qüestions.

Anem a la confrontació amb l’Estat. Evidentment, podríem mantenir els termes “centralista” i “burocràtic”. Quin Estat no té pulsions centralistes (i l’espanyol té un bon pedigrí en aquest sentit, seria absurd insistir-hi) i quin no acumula un munt de tics burocràtics. Però, ara cal afegir-hi una altra característica: democràtic. I aquí rau, precisament, la batalla discursiva o ideològica del Processisme: convèncer-nos que l’Estat espanyol no és democràtic. En aquest sentit, com a mínim són tres les línies argumentals: 1) Confondre l’Estat amb les polítiques del PP (partit amb el qual CDC, matriu de l’actual PDECAT, ha pactat tantes vegades com ha calgut, per tal d’impulsar polítiques conservadores); 2. L’Estat és irreformable, la qual cosa esgotaria la trajectòria històrica del catalanisme, és a dir, la seva voluntat regeneradora: transformar Espanya per transformar l’encaix de Catalunya en l’Estat (doctrina establerta en la Resolució 742/IX, de 27 de desembre de 2012, del Parlament de Catalunya); i 3. L’Estat no és democràtic perquè no ens deixa fer un referèndum d’autodeterminació, obviant que no hi ha cap Estat, per democràtic que sigui, que posi facilitats en un tema com aquest (no ho van fer Canadà i el Regne Unit) i que no hi ha cap constitució del món que reconegui el dret a l’autodeterminació. Així, doncs, s’ha anat imposant un discurs que estableix una incompatibilitat entre l’Estat i Catalunya. Malgrat que es té cura, a voltes, de deixar clar que es tracta de l’Estat i no d’Espanya, la insistència des de fa anys en substituir el mot Espanya per Estat (especialment en el llibre d’estil de TV3), ens planteja l’interrogant de fins a quin punt moltes catalanes i catalans al sentir Estat no ho relacionen directament amb Espanya i, per tant, gran part de l’esforç de l’independentisme no queda anul·lat. No està de més recordar que l’adhesió a aquesta opció fa uns anys que està encallada entorn del 40% (el 41,1% segons la darrera enquesta del CEO).

Passem al segon aspecte: la lluita per l’hegemonia ideològica, política i social a Catalunya. Quins sectors socials donen suport, actiu o no, al Processisme? Sens dubte, les classes mitjanes, especialment en la Catalunya interior. I no és que ho digui jo, s’hi han referit alguns sociòlegs, entre d’altres. De tota manera, no cal anar als especialistes. Sembla bastant obvi que el Processisme pot, si és que no ho ha fet ja, crear dues lectures de Catalunya i, per tant, dos comportaments, de moment polítics, que poden funcionar en paral·lel durant molt de temps. Només cal superposar mapes: el de les estelades, el dels resultats del 27-S (quan molta gent va entendre que se l’invitava a marxar d’Espanya), el de la composició dels ajuntaments, el de la pobresa i, per tant, el del fracàs escolar, el de l’urbanisme, i potser me’n deixo algun (he estat a punt d’afegir el sociolingüístic, però no l’he posat per no ser titllat de lerrouxista). Diguem-ho clar: al Processisme el preocupa ben poc deixar mitja Catalunya enrere, em refereixo al marge d’un projecte nacional basant en la independència. Un projecte molt poc sòlid, en definitiva. A més, aquest treball cultural i ideològic endegat pel Processisme, avui hegemònic en el debat púbic català, menysté o no sap calibrar suficientment allò que l’historiador Josep Maria Fradera va anomenar la doble lleialtat (o el doble patriotisme), tot referint-se als catalans de mitjan segle XIX. Ho resumeixo en una estadística recent (la darrera enquesta de GAD3 per a La Vanguardia): el 42,6% dels catalans se sent tan espanyol com català, que sumat als qui se senten més catalans que espanyols o més espanyols que catalans, ens dóna un 71,7% que comparteixen els dos sentiments, encara que amb diferents intensitats.

Conclusió: en la construcció de la Catalunya actual que està impulsant el Processisme, hi ha la possibilitat que la relació amb Espanya ja no torni mai més a ser la mateixa; però n’hi ha, al meu entendre, una altra de pitjor, la de configurar dues Catalunyes, almenys en termes polítics i mentals, que tardin molt temps en tornar-se a trobar. Seria una pena que aquell senyor baixet, antipàtic i amb bigoti, tingués raó.

Jordi Casas, historiador

Notícies relacionades