Prat de la Riba i nosaltres

Admeto de bell antuvi que el títol pot desorientar una mica. El lector o lectora pot pensar que tal com estan les coses en aquests moments, és una frivolitat posar-se a parlar de qui presidí la Mancomunitat de Catalunya entre 1914 i 1917. Espero justificar-ho.

Però comencem per parlar com està el paisatge després de la batalla processista. Realment, quan escric això la imatge no pot ser més desoladora. Encara no sabem si formalment s’ha arribat a proclamar la República Catalana, hi ha motius per pensar que no, però el resultat ha estat catastròfic. I no ho dic per la multitud de qüestions negatives que es poden imputar al processisme, sinó per la sensació que tenim ara de què tot se sostenia amb pinces i que ningú no havia previst el desastre. L’exconseller Santi Vila ha deixat anar que “molts companys de govern han exhibit una ingenuïtat sorprenent per a l’edat que tenen”. I la coordinadora del seu partit, Marta Pascal, ha reconegut que “no hi ha hagut reconeixement internacional i molta gent pensa: Ostres!, què ha passat aquí? Hem donat per fàcil una cosa que no era tan fàcil”. A ella sempre li queda el recurs de preguntar-li al conciutadà Romeva què ha fet durant aquests dos anys. A nosaltres ens queda el de demanar responsabilitats, que és el que ha dit Vila, ja que ha parlat de demanar explicacions. Amb una aplicació tova de l’article 155 de la Constitució n’hi ha hagut prou per desmuntar l’artefacte processista teixit durant els darrers cinc anys. President i consellers “exiliats” a Bèlgica; alts dirigents de l’administració de la Generalitat i càrrecs de confiança desfilant cap a casa sense dir ni piu i els Mossos d’esquadra posats sota el control del Ministeri de l’Interior a través del segon del major Trapero. I no sembla que hi hagi gaire reacció al carrer. De moment, la vaga de deu dies convocada per un sindicat absolutament minoritari ha estat desconvocada.

No sabem exactament què passarà d’aquí a les eleccions al Parlament del 21 de desembre, però la situació dels partits independentistes és d’allò més paradoxal, segueixen parlant de República Catalana, però és un fet que han acceptat presentar-se a unes eleccions que tindran el caràcter d’autonòmiques. Encara que, sens dubte, hi haurà qui, contra tota evidència, voldrà donar-los-hi un altre caràcter. Passi el que passi i siguin els que siguin els resultats i, per tant, la majoria parlamentària futura, caldrà un altre full de ruta, un full de ruta que no repeteixi els errors dels darrers anys, a no ser que pretenem seguir vivint el dia de la marmota i seguir estressant el país.

Però, què té a veure Prat de la Riba amb tot plegat? Molt. Prat és el gran teòric del nacionalisme català. No fou un home especialment original, però sabé sintetitzar el pensament nacionalista de finals de segle XIX i principis de segle XX. La seva Nacionalitat catalana (1906) encara és llibre de capçalera per a molts nacionalistes de casa nostra. En la línia d’un Torre i Bages, ja que també era un conservador de pedra picada, farà seus els plantejaments del romanticisme alemany i de l’escola històrica del dret, també alemanya. Del primer extraurà una manera d’entendre la nació, als antípodes de la concepció que ens deixarà la Revolució Francesa; i de la segona, la manera d’entendre la relació entre la nació i l’Estat. Vegem-ho.

Prat no dirà com Sabino Arana, encara que probablement ho pensava, que la nació és un producte diví, intel·lectualment era més fi que el nacionalista basc. Però la seva concepció no se n’allunyarà gaire. Per Prat, una nació és “un principi espiritual, una unitat fonamental dels esperits, una mena d’ambient moral que s’apodera dels homes i els penetra i els emmotlla i treballa des que neixen fins que moren (...). caurà el Dret, emmudirà la llengua, s’esborrarà fins el record de la seva existència, però per dessota de les ruïnes seguirà bategant l’esperit del poble (el volksgeist alemany) presoner del Dret i la llengua i el poder d’un altre poble, però lluitant sempre i espiant l’hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat característica”. O, amb altres paraules: “La societat que dóna als homes tots aquests elements de cultura, que els lliga, i forma de tots una unitat superior, un ésser col·lectiu informat per un mateix esperit, aquesta societat natural és la nacionalitat” (Prat fa servir indistintament els mots nació i nacionalitat). La nació, per tant, com a realitat ahistòrica i immutable.

Però allò que m’interessa destacar és la diferenciació que fa entre nació i Estat. Gira la vista a Espanya i diu: “Avui són molts els qui veuen clar que Espanya no és una nació, sinó un Estat, i que es penetren de la diferència que va de l’Estat, obra d’homes, entitat artificial, a la Nació, entitat natural, producte de l’espontaneïtat del desenrotllament històric”. I rebla el clau: “Que l’Estat és una entitat artificial, que es fa i es desfà per la voluntat dels homes, mentre la pàtria és una comunitat natural, necessària, anterior i superior a la voluntat dels homes, que no poden desfer-la ni mudar-la”. A partir d’aquesta premissa, la conclusió és clara: “Per això, quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat, expressió de la seva voluntat política, instrument de realització de la seva política pròpia”. Més: Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat. L’Estat escampa les seves arrels en les entranyes mateixes de la nacionalitat (...). L’Estat, doncs, ve a ésser com un organisme, com una part vivent de la nacionalitat; per això no pot pertànyer a dues nacionalitats diferents, com un mateix cor no pot batre en dos pits a la vegada, com un mateix cervell no pot servir d’instrument de la vida anímica de dos homes diferents. És més: cada nacionalitat ha de tenir un sol estat que tradueix en acció i conducta les aspiracions col·lectives (...). I, per acabar, afirma allò que és el nucli teòric de tot nacionalisme: “L’aspiració d’un poble a tenir política pròpia, a tenir un Estat seu, és la fórmula del nacionalisme (...). A cada nació un Estat: aquesta és la fórmula sintètica del nacionalisme polític, aquest és el fet jurídic que ha de correspondre al fet social de la nacionalitat”

Certament, en el darrer paràgraf rau el rovell de l’ou nacionalista. Sóc conscient que des de fa uns anys, crec que Carod Rovira en fou l’iniciador, hi ha un independentisme que es diu no nacionalista, però això no és fàcil de quadrar. Sens dubte, es pot ser nacionalista i no ser independentista, per raons pragmàtiques o d’altre índole, de fet Prat mai no es declarà independentista i CiU durant dècades ha practicat un nacionalisme no independentista. Però a l’inrevés és difícil de practicar. Un independentista, en el fons, creu que tota nació té dret a tenir un Estat propi, la qual cosa el porta a reivindicar el dret d’autodeterminació com a instrument per portar-ho a terme. El que ha passat els darrers anys m’estalvia insistir-hi. De fet, el primer jurista que plantejà el tema, com a Principi de les nacionalitats, fou l’italià Pasquale Stanislao Mancini, en una conferència titulada Della nacionalità come fundamento del diritto delle genti. I ho féu des d’un plantejament ben nacionalista, que faria seu Prat. Per Mancini la nació era una “società naturale di uomini da unità di territori, de origine, di costumi e di lingua conformati a comunità di vita e di concienza sociale”, la qual cosa el portà a concloure que no pot haver-hi una comunitat de dret (Estat) entre persones de diferents nacions.

El tema no és menor. El fet de considerar que tota nació té com a objectiu esdevenir, un dia o altre, Estat ens porta a la consideració que la plena realització nacional, independentment del que s’entengui per a això, només és possible tenint un Estat propi. La qual cosa ens fa viure el nostre caràcter nacional pendent permanentment d’aquells que ens recorden dia sí i dia també que ens manca alguna cosa. Que no és una altra cosa el nacionalisme (el reivindicatiu, en concret). Que això permet que ens donin gat per llebre mentre pensem en el que ens manca en termes nacionals, és quelcom sobre el que ara no m’estendré. El que m’interessa destacar, i ara ja em remeto a una reflexió i capteniment personals, és que cal reivindicar i practicar la plena catalanitat sense necessitat de viure pendent dels qui volen fer-te creure que vius amb una mancança de la qual mai no et podràs refer. Una altra cosa és que hom consideri que la societat en la qual li ha tocat viure, que vés per on la majoria considera que és una nació, té necessitat de tenir més i millors instruments polítics, és a dir, més autogovern per afrontar els reptes que té plantejada. Però aleshores ja entrem al camp dels drets individuals democràtics per reivindicar allò que hom consideri necessari. Que no té res a veure amb fatalitats històriques i amb visions teleològiques de l’esdevenidor humà.

Jordi Casas, historiador

Notícies relacionades