Per què foragitem la història dels nostres carrers i places?

Vagi per endavant una reflexió de caràcter general. Sóc dels qui pensen que vivim moments molts complicats, complexos i, per tant, de difícil comprensió, que generen incerteses i que fan necessaris grans consensos socials i polítics per defensar allò que funciona i, sobretot, allò que se’ns vol arrabassar perquè no quadra amb l’economia de mercat: els drets lligats a l’Estat del benestar, per dir-ho ras i curt. Cal, doncs, definir des del debat més profund i el consens que se’n derivi, aquelles coses i aquells valors que van a favor de la cohesió social i la convivència i, per tant, generen un clima propici per treballar pel canvi social. I no sembla que ho estem fent, almenys de forma generalitzada. Els populismes de tot tipus, i no són menors els que tenen un caràcter clarament xenòfob i/o d’extrema dreta, són un exemple de per on poden anar les coses. Els canvis no són sempre per definició positius. Depèn. Ens cal destriar el gra de la palla.

I ara baixo a nivell local per encetar el tema que m’ocupa. Vaig ser contrari, i ho vaig escriure en algun lloc, al canvi dels noms de carrers com Cánovas del Castillo o Alfons Sala i també de la plaça Pere San. Evidentment no eren noms d’homes d’esquerra ni catalanistes (encara que el darrer era de la Lliga), però tampoc no eren uns feixistes que mereixessin la més dura de les condemnes del nomenclàtor local. I l’existència de cadascun d’aquests noms tenia una explicació, un motiu, que lligava amb algun afer local o tenia alguna relació amb Sant Cugat. Els noms que realment significaven un insult a la democràcia o al civisme ja van ser canviats ben aviat, tot just vam tocar les primeres mostres de democràcia. Però tot això ja és aigua passada.

Tot plegat ve a tomb de la retirada de l’escultura (encara que també podria emprar el mot estàtua o monument) d’Antonio López y López, primer marquès de Comillas (Comillas 1817 – Barcelona 1883) de la plaça homònima de Barcelona. Això es va produir en el marc d’una festa en la qual, segons llegeixo, hi van participar unes dues-centes persones. El primer tinent d’alcalde de la ciutat va dir que era “un acte de reparació amb tots aquells que s’han sentit ofesos en la ciutat”. Si ho hem de mesurar per la gent que es va atansar a la retirada de l’escultura, no sembla que els ofesos siguin una gernació.

Llegeixo a la premsa que es retira l’escultura per esclavista, el personatge, s’entén. Això planteja un dubte. Si hom consulta el diccionari de l’IEC, pot veure que el mot té dues accepcions: 1. Relatiu o pertanyent a l’esclavisme; 2. Partidari de l’esclavisme. I quan hom va al mot esclavisme, hi llegeix això: 1. Sistema econòmic i social basat en el treball dels esclaus; i 2. Pràctica del comerç d’esclaus. Quines de les dues accepcions estem aplicant? Perquè el resultat pot ser molt diferent. Hi tornaré.

Abans d’entrar a parlar del personatge i el seu significat, he de dir que estic molt lluny d’aquells que creuen que la política ha de venir marcada per actes gestuals o simbòlics que ajudin a marcar perfil, més enllà de la gestió del dia a dia, que és el que, realment i especialment a nivell local, hauria de ser el que marquès el to i el perfil del projecte que es defensa i s’impulsa des de la gestió pública, en aquest cas municipal. Anem al personatge.

Com acaba de recordar la historiadora Mª del Mar Arnús (En defensa d’Antonio López, La Vanguardia, 4 de març de 2018), la fama d’esclavista (en el sentit de traficant d’esclaus) d’Antonio López li ve d’uns escrits publicats per seu cunyat, Francisco Bru, el qual sembla que no l’apreciava gaire. Ella no n’ha pogut trobar proves fefaents, però. No deixa de tenir la seva gràcia que la visió que tenim, o alguns tenen, des d’aquí, sigui força diferent a la que tenen a Cuba, país on s’hauria enriquit traficant amb esclaus. Ens recorda la historiadora suara esmentada: “A la Cuba d’avui es respecten els monuments dels esclavistes catalans, que n’hi va haver. Però allà a López se’l reconeix com a alliberador d’esclaus i promotor de l’escola moderna”. Ironies de la vida!

Aquesta frase ens acosta a dues realitats. Primera, López y López no seria l’únic català, d’origen o d’adopció, que hauria traficat amb esclaus. Potser també caldria afegir-hi en Joan Güell i Ferrer (el fill del qual, per cert, es casà amb una filla d’Antonio López), qui, si no vaig errat, també té una escultura a Barcelona, encara que més petita. D’altra banda, si ampliem el focus a tots aquells que van fer diners a Cuba amb mà d’obra esclava, és a dir, aquells que van aprofitar-se d’un sistema social i econòmic basat en el treball esclau, quantes coses no hauríem de tocar. Què fem amb les cases d’indians que tenim a Catalunya, especialment a la seva zona més costanera. Estem segurs que Josep Xifré i Casas, qui féu construir la casa porxada de la plaça Palau, on, entre d’altres coses, hi ha el famós restaurant Set Portes, no es va embrutar amb la suor dels esclaus de la Cuba del primer terç del segle XIX? I, per anar una mica enllà, hauria estat possible la florida modernista, especialment la barcelonina, sense els diners que es van acumular a Cuba, amb mà esclava, òbviament? I podríem seguir amb més i més preguntes. I si tornem al personatge en qüestió. El gran poeta nacional de Catalunya, Jacint Verdaguer, hauria estat el mateix sense la protecció del marquès de Comillas, a qui, per cert, va dedicar l’Atlàntida. Per no parlar de les obres modernistes, algunes de la mà de Gaudí, que finançà.

Ens diu aquesta historiadora que a Cuba no es treuen els monuments dels esclavistes. No sé què hi posen, però en tot cas reflecteixen una part de la història d’aquell país, la més negra, i els seus habitants i els que visiten l’illa, ho poden conèixer passejant pels seus carrers i places. I aquí tenim el desllorigador de tot plegat: no és millor mostrar el que va ser enlloc d’amagar-ho? No seria més útil i més pedagògic mantenir l’escultura amb una placa que l’expliqués. La placa podria dir alguna cosa com aquesta: “Escultura representativa d’Antonio López y López, primer marquès de Comillas, a qui se li atribueix haver-se enriquit fent d’esclavista. Aquesta no és l’original. Tant aquesta com l’anterior foren col·locades en uns moments en què no es va considerar que la possible implicació del personatge en el negoci del tràfec d’esclaus fos un impediment. Potser treure-la amb l’acusació d’esclavista tampoc no seria just del tot. Però, en tot cas, volem aprofitar la seva existència per denunciar una activitat ominosa que no pot repetir-se mai més”. Almenys qui es molestés en llegir-ho sabria que Catalunya i Barcelona no van estar al marge del tràfec d’esclaus cap a Cuba.

Jordi Casas, historiador

Notícies relacionades