On és el dret a un habitatge digne?

“Però mentre el procés doni per a debats polítics, titulars i tertúlies, quina importància tenen totes les altres coses?”. Són paraules de Susana Quadrado (La Vanguardia, 3/II/2018, p. 27), després (d’aquí el “però”) d’esmentar alguns dels mals que pateix la societat catalana. I, certament, té tota la raó del món. Només cal seguir l’actualitat del país per comprovar-ho. I molt em temo que n’hi ha per temps. Més enllà del sainet Puigdemont, el debat sobre la independència (o la segona part del Procés, si ho voleu amb altres paraules) encara donarà molt de si. Els psicòlegs diuen que cal superar el dol abans de passar a la fase de l’anàlisi crítica del que ha passat. Altres recorden que estem en temps d’emocions i vísceres i no pas de discursos argumentats. I jo hi afegeixo, perquè em sembla que no se’n parla suficientment, que fins que els sectors socials que donen gruix a la reivindicació independentista no tinguin la impressió que el tema perjudica les seves condicions de vida, no afluixaran. Que dit en contrari: pot estranyar a algú que els habitants de Nou Barris, per posar un exemple, girin clarament l’esquena a l’independentisme (30% del vot), quan aquest no els ha aportat ni un gram de millora en la seva quotidianitat; ans el contrari, quan, com diu Quadrado, tenen la sensació que els esforços que s’han de dedicar als temes que condicionen la seva existència es dediquen quasi únicament a aconseguir la independència (és coneguda l’afirmació d’alguns exconsellers en el sentit que Puigdemont, quan era president, només se sentia motivat per aquesta qüestió). No cal recordar que la nostra bombolla particular, Sant Cugat, és als antípodes de la realitat que acabo d’esmentar. Potser és per això que aquí l’independentisme va recollir una mica més del 50% dels vots el proppassat 21 de desembre. Però, anem al que m’interessa en aquests moments.

En unes declaracions recents (Lluita Obrera, número 233, octubre-desembre 2017, pp. 4-5), la que va ser directora general i secretària de l’Habitatge de la Generalitat, Carme Trilla, diu: “El gran problema del segle XXI és la discrepància entre els ingressos de les famílies i el cost de l’habitatge”. I no estem parlant d’un tema menor, com és obvi. Potser cal recordar que la CE 1978 diu que “tots els espanyols (inclosos els catalans, avui per avui) tenen dret a un habitatge digne i adequat” (Art. 47). Que, a més, afegeix que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. Vist amb perspectiva, quina befa! I que l’EA 2006 diu que “els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats”. Una altra befa. Potser cal cercar l’explicació en el fet que, vés per on, també es tracta de l’article 47 (article no anul·lat pel TC en la sentència de juny de 2010). Afegim-hi un parell de coses més. La competència exclusiva en matèria d’habitatge és de la Generalitat (Art. 137). L’altra és que els governs locals tenen competències pròpies també en aquesta matèria: “La planificació, la programació i la gestió d’habitatge públic i la participació en la planificació en sòl municipal de l’habitatge de protecció oficial” (Art. 84.2). Així, doncs, entre el Govern de la Generalitat i els governs locals haurien de garantir un dret que és constitucional i estatutari (els dos textos ho contemplen com un dels seus principis rectors).

No crec que calgui posar gaires exemples ni gaires xifres per evidenciar que tant la Constitució com l’Estatut en aquest matèria són paper mullat. Ja ho deia Carme Trilla, aquest serà un dels grans problemes d’aquest segle que tot just està donant les primeres passes. Històricament, malgrat el que diguin els esmentats articles 47, la promoció de l’habitatge s’ha deixat en mans del mercat, és a dir, de la iniciativa privada. Tant pel que fa a la venda com al lloguer. I, com no podia ser d’altra manera, els bancs hi han posat cullerada. Reben per partida triple: els interessos de les hipoteques, per baixos que estiguin, els beneficis de les immobiliàries en les quals tenen participació i la recepció dels habitatges dels propietaris desnonats. A més, mentre alguns (més aviat bastants) són desnonats i altres no poden pagar el lloguer o la calefacció de la seva llar, els bancs van acumulant beneficis. El Sabadell 801 milions, un 13% més que el 2016; i CaixaBank 1.684, un 61% més que el 2016 (per cert, el primer diu que veu complicat que la seu social torni a Catalunya, i el segon diu que la fugida de Catalunya va ser una decisió encertada). I la immobiliària Colonial segueix fent l’agost en ple hivern: controla la seva competidora Axiare i preveu invertir 480 milions d’euros en promoure cinc projectes d’oficines a Madrid i Barcelona.

Dir que les administracions públiques, començant pel govern de la Generalitat, s’han posat sempre de perfil pel que fa a aquesta qüestió, és sobrer. És ridícul el nombre d’habitatges que ha fet la Generalitat des de 1980, comparat naturalment amb els d’iniciativa privada. En part, s’ha deixat en mans dels ajuntaments. El resultat ha estat una espectacular especulació del preu del sòl i l’encariment insuportable dels preus de compra i lloguer. Amb ingressos de 900 o 1.000 euros, qui pot pagar un lloguer de 650 euros; i estic parlant del preu mitjà del districte de Nou Barris! Senzillament és una vergonya. I ningú no és capaç de fer aprovar una legislació que reguli els preus dels lloguers. És el que passa especialment quan governen les dretes: són massa sensibles als interessos de la iniciativa privada (dels qui els envolten, en definitiva), com per regular els beneficis que produeixen l’estrangulació econòmica de qui necessita un habitatge. I qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra. O és que, quan hom té quelcom per llogar i vendre, no intenta treure’n el màxim profit, encara que es tracti d’un dret constitucional i estatutari?

De Sant Cugat, més val que no en parlem. Aquí ja no té arreglo. Estem entre les ciutats més cares de Catalunya, si no vaig errat som la tercera, crec recordar que només ens superen dues ciutats i el districte de Pedralbes de Barcelona. Aquí el preu de l’habitatge ja ha fet la seva funció social: seleccionar l’elit social que es pot permetre viure-hi. Així, molt cofois nosaltres, podem dir que som els primers en quasi tot: més arbres per habitant, més llicenciats i doctors, menor atur, menor fracàs escolar... I no hi ha trampa, senzillament ens hem posat la vena abans que la ferida. M’explico: hem generat una ciutat en què l’acció del govern municipal no és fonamental per garantir les nostres condicions de vida, ja venen generades per la nostra renda per càpita (la més elevada de Catalunya de les ciutats de més de 50.000 habitants). Això sí, té un preu: hi ha numerus clausus (sigui dit de passada, un servidor forma part d’aquest club per naixement, o quasi, si m’hagués proposat entrar-hi, no hauria passat la prova).

I, per anar fent la piu-piu en la matèria que ens ocupa, tenim Promusa. Un bon invent, però insuficient. Sobretot, com ha estat el cas, si no encertem el model d’actuació. Com es pot explicar que s’hagi trigat anys i panys en fer habitatge de lloguer? Com pot ser que Promusa fes cases adossades (primera promoció)? I podria posar uns quants interrogants més. Certament, s’han fet centenars d’habitatges, però la ferida ha estat massa gran com per taponar-la amb unes desenes d’habitatges per any. Avui la llista d’espera per a un habitatge de lloguer és quilomètrica. I el replantejament de Promusa, aprovat al Ple com a mínim una vegada, està encara per elaborar. I qualsevol nova actuació prevista tarda anys en fer efecte. La solució hauria de passar per una inversió important en cada pressupost, que permetés anar configurant un parc d’habitatges de lloguer, que a la vegada que donés sortida a les necessitats de molts santcugatencs, fos capaç de pressionar a la baixa els preus del parc privat. Però això vol temps i, sobretot, voluntat política. I el tema corre molta pressa. Mentre, les grues seguiran proliferant i com a ciutat, seguirem seleccionat els nostres conciutadans en funció de les seves possibilitats econòmiques.

Jordi Casas, historiador

Notícies relacionades