Com hem arribat fins aquí

Quan escric aquestes ratlles encara ressonen els crits i els cops de porra del diumenge 1 d’octubre. L’article ja el tinc pensat i per molt dolorós que sigui el que ha passat, no renuncio a intentar una anàlisi que vagi més enllà de la conjuntura. Ja hi haurà temps per parlar d’aquests fets, el pas dels dies ens permetrà fer-ne una reflexió més acabada i objectiva. És probable que el que passi els propers dies deixi parcialment obsolet aquest escrit, però tot i amb això m’hi poso. Ara i aquí m’interessa escriure sobre com hem arribat fins aquí. Amb el ben entès que analitzaré el que ens ocupa i preocupa portes endins, donant per descomptat que el principal responsable –repeteixo, principal responsable, que no únic– de tot plegat és el PP. Però a mi el que m’interessa és plantejar la qüestió en clau catalana, en el que significa de debat i confrontació aquí a Catalunya. Parlaré de causes, protagonistes, discurs i instruments.

Les causes. Se sol dir que les causes estan en la incompetència del PP (i, en part, del PSOE) per entendre el fet nacional català i abordar-lo amb rigor i voluntat de diàleg (la recollida de signatures contra l’Estatut en seria un fet evident; encara que si ho hem de dir tot, cal dir que se’ls marginà a Catalunya de la seva elaboració). D’altres remunten la qüestió a fa tres-cents anys, confonent la història amb un museu, on tot és estàtic i res no varia. Pierre Vilar ens va ensenyar que calia saber combinar la mirada llarga amb la curta, és a dir, combinar els aspectes estructurals amb els conjunturals. Els estructurals ja els sabem, un autogovern insuficient, que té un punt d’inflexió en la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010. Però, i la conjuntura? Què passava els anys 2011 i 2012 a Catalunya? Doncs, que s’estaven fent unes mobilitzacions socials que feia temps que no es veien. Mobilitzacions de tot tipus contra les retallades del govern de CiU (amb el suport parlamentari del PP, no ho oblidéssim) i per una sortida diferent de la crisi. Que va tenir un moment cabdal (independentment del que es pensi d’aquesta acció) en l’encerclament del Parlament per protestar contra els pressupostos del 2011 (15 de juny de 2011), que va obligar el President de la Generalitat i el seu Govern a arribar al Parlament amb helicòpter. Això, sens dubte, constituí un cop psicològic enorme per Artur Mas i els seus consellers. D’altra banda, sortia a la llum a passes agegantades l’ús fraudulent per part de CDC de l’administració pública per finançar el partit i enriquir la família Pujol. Calia desviar el focus. I res millor que apuntar-lo vers el plet nacional, per tal de deixar en un segon pla l’agenda social. Algú va decidir durant el 2011 que calia posar en marxa el turbo de la independència, el qual tindria la seva primera prova de força en la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012. Us convido a comparar la gràfica de creixement del vot independentista amb l’evolució dels esdeveniments que acabo de ressenyar.

Els protagonistes. És obvi que res del que està passant seria possible sense una gran part dels catalans i les catalanes emprenyats amb l’estat de coses existent i disposats a fer costat l’aposta independentista. És poc discutible que el gruix de la gent que s’està mobilitzant està constituït per les classes mitjanes de Catalunya (deixo al marge l’escàs valor metodològic d’aquest concepte, però em sembla vàlid per al que ens ocupa). Ho han dit sociòlegs reputats i es desprèn d’una observació de les estelades dels nostres barris i ciutats i, sobretot, d’una mínima anàlisi electoral (com entendre si no que la CUP fos la segona força electoral a Valldoreix el 27-S)*. Però, és que a més ho diuen els propis protagonistes. Ho va dir Artur Mas en un acte electoral el 5 de desembre de 2015: “A Madrid no els espanta la CUP, el que els inquieta és el que nosaltres representem, les classes mitjanes del país, el carril central, que s’han posat en moviment” (ho ha repetit fa uns dies en una entrevista radiofònica). I vuit dies després reblava el clau: “No som el partit de les elits, sinó el de les classes mitjanes”. Afirmació sobrera, ja que no havien pretès una altra cosa durant els vint-i-vuit anys de govern convergent. La meva tesi és que les classes mitjanes tenien un bon motiu per fer-ho, el cop psicològic que ha representat la crisi econòmica. Qui ha patit i pateix més la crisi, com sempre, són les classes més populars, sobretot les persones que tenen menys recursos formatius per abordar les conseqüències de la crisi; però, probablement, qui ho ha paït pitjor són les classes mitjanes, acostumades a un discurs que els prometia, a elles i els seus fills, un futur plàcid i suportable. Mobilitzar-se per la independència és, també, mobilitzar-se contra un present complicat i apostar per un futur en el qual ho tindrem quasi tot arreglat, encara que ningú no expliqui com ho farem.

Els discurs. El Processisme es basa en la barreja de diversos discursos, encara que n’hi ha un que ha agafat el protagonisme, i més aquests darrers dies. Per una banda hi ha el discurs sempitern del sotmetiment de Catalunya a la pèrfida Espanya, com a mínim des de fa tres-cents anys, el qual no aguanta una mínima anàlisi històrica. A aquest discurs s’hi ha sumat aquell que diu que “Espanya ens roba”, transformant el necessari replantejament de les transferències fiscals d’uns territoris als altres en un greuge insuportable, només superable marxant d’Espanya. Cal dir que és un discurs que arriba molt bé als sector socials als quals m’he referit; un cop establert que són les classes mitjanes les que més pateixen la pressió fiscal (sic), el discurs del robatori és molt més fàcil d’acceptar. Un discurs, òbviament, insolidari. Però com què en el debat nacional l’aspecte social brilla per la seva absència, ningú no en fa escarafalls. I, per últim, el discurs que l’Estat espanyol no és democràtic i, en tot cas, és irreformable. Ja em vaig referir a aquesta qüestió en el meu article de fa un mes i, per tant, no hi insistiré. No cal dir que ha estat un immens error, que ha anat acompanyat del menysteniment de la fortalesa de l’Estat. Tot això ens ha portat a l’actual xoc de trens. O què es pensaven el Processisme i el conjunt de la ciutadania que era el tan anunciat xoc de trens?

Els instruments. Òbviament el primer és l’acció de la majoria de govern del Parlament de Catalunya, però per obvi no cal insistir-hi. Vull incidir en uns altres dos: el primer impregna quotidianament Catalunya com una pluja fina i el segon, impacta cada any de manera contundent en l’imaginari col·lectiu català. Tenim l’inestimable actuació de TV3 (i els altres mitjans públics catalans), que ha acceptat renunciar a ser la televisió nacional de Catalunya, que paguem entre tots, per ser el braç mediàtic del Processisme. No deu ser aliè a això el fet que hagi caigut a uns nivells d’audiència que s’anivellen amb els de Tele 5 (encara que el setembre a remuntat, però sense superar una quota de pantalla del 13%). D’altra banda, les grans mobilitzacions dels darrers cinc anys. Impressionants, ningú no ho pot negar. Com deia en parlar de les causes, a partir del 2012 s’ha instal·lat a l’imaginari català, almenys d’una gran part dels catalans, que el que cal fer és una gran manifestació anual contra l’Estat, que és el culpable de tot, i a favor de la independència, enlloc d’entretenir-se a fer múltiples manifestacions de caràcter social que serveixen de ben poc, i a més ens distreuen de la feina que toca fer en aquest moments: marxar d’Espanya. Aquests dies se n’ha sumat un altre, d’instrument. Sindicats absolutament minoritaris han convocat una vaga general. I, després dels fets del dia 1, una taula d’entitats, que inclou els sindicats CC.OO. i UGT, ha convocat una aturada de país per a avui dia 3. Una aturada de característiques indefinides. No discuteixo la seva oportunitat, però la seva convocatòria em planteja dues consideracions. L’aturada està esperonada pel Govern de la Generalitat (de fet, sembla ser que el seu President ja ho havia platejat fa dies als secretaris generals de CC.OO. i UGT). A part que això ens porta a parlar d’una aturada bàsicament patronal, cal recordar que la meitat del govern en qüestió és membre del partit que va donar suport a la reforma laboral, la qual sense cap mena de dubtes ha representat una vertadera destrossa del món laboral. Hipocresia o irresponsabilitat? I, baixant a un nivell més concret, no m’estranyaria gens veure excompanys meus de feina que mai no han fet una vaga, quan es tractava de demanar millores laborals, ara excitats per un atur que no els costa ni cinc, entre d’altres coses perquè tots estan jubilats. Potser emportat per la idea d’una vaga general política, Jordi Sánchez, president de l’ANC, va deixar anar el dia 21 de setembre aquesta frase: “Aquesta és la revolució més bonica de totes les revolucions”. Una revolució de les classes benestants?

És la meva anàlisi, naturalment. L’anàlisi d’una persona que no ha comprat bitllet per a cap dels dos trens que ara han xocat i que ho va decidir la nit de l’11 de setembre del 2012. I no ha tingut per objectiu deslegitimar els independentistes, però sí el Processisme, estratègia que està aconseguint deixar enrere el necessari debat social i impedir que a Catalunya es formi una majoria de govern d’esquerres; i potser alguna cosa més, però això ja es veurà.

Jordi Casas, historiador

*Fem-ho més científic. Resultats de l’últim baròmetre d’opinió política del CEO: els partidaris de la independència comencen a ser majoritaris a partir d’uns ingressos de 1.800 euros i són àmpliament majoritaris en les persones amb ingressos d’entre 3.000 i 5.000 euros. Dit amb altres paraules, els qui més s’apunten a la independència s’autodefineixen com a classe mitjana-alta.

Notícies relacionades