«A la identitat catalana hi ha un plus d’angoixa existencial (…), una identitat que s’explica a través de les derrotes (…), la catalana és una identitat que juga amb una mà lligada a l’esquena» (Antoni Bassas, Planta Baixa, TV3).
Que el lector o lectora no s’espanti, no penso fer una reflexió general sobre la cultura; si ens atenem a la definició que n’han fet els antropòlegs, el tema resulta inabastable per a un article d’aquestes característiques. Parlaré de quelcom molt més concret: la política cultural santcugatenca.
Vagi per endavant que no defenso la insuficient informació o, senzillament, la manca d’aquesta, per part de les administracions públiques sobre els dos temes que m’ocuparan en aquests línies. Sens dubte, la ciutadania va molt despistada pel que fa a aquests assumptes, però això no ha d’impedir l’intent de fer una anàlisi de determinades reaccions socials i polítiques.
Aquest article està basat en els següents llibres: Eric S. Weitz, La Alemania de Weimar, Taurus, febrer de 2019, 525 pàgines; Wolker Weidermann, La república de los soñadores, arpa, setembre de 2019, 254 pàgines; i David King, El juicio de Adolf Hitler, Seix Barral, setembre de 2019, 639 pàgines.
Aquest article ha anat precedit d’una desena més que, més o menys, han tocat la mateixa qüestió, per la qual cosa el lector o lectora que se l’estalviï quedarà excusat/da. En tot cas, demano indulgència davant la meva insistència (i l’extensió de l’article).
Aquest article, encapçalat per un títol que vas més enllà del seu contingut i que moltes persones poden considerar excessivament contundent (no amago la seva intenció provocativa), mereix tres consideracions:
No és un article pensat arran del que va succeir fa unes setmanes al Parlament espanyol, encara que ho pugui semblar, fou escrit abans d’aquells fets, el quals, en tot cas, li han donat més rellevància.
Vivim en un temps accelerat, en el qual se’ns invita a viure online. Sembla que no hi hagi oportunitat de descansar, ordenar les idees i veure exactament on ens trobem; cadascú de nosaltres i com a societat.
En l’anterior article expressava la meva satisfacció per la formació d’una majoria d’esquerres al nostre Ajuntament. A la vegada, deia que és positiu que els tres partits que la formen no s’hagin deixat condicionar per la cotilla de l’article 155 (de la CE de 1978).
Com hom sap, el proppassat dia 15 a l’Ajuntament de Sant Cugat es va constituir una majoria d’esquerres formada per ERC, PSC i CUP, la qual va elegir com a alcaldessa Mireia Ingla. Això ha comportat que s’hagi desplaçat del govern municipal els hereus dels qui l’han exercit durant trenta-dos anys, encara que aquesta herència sigui difícil d’identificar, ja que de les vint-i-cinc persones de la llista, només cinc constaven com a membres del PDECAT. Però aquestes són qüestions formals.
Quan escric aquestes línies estem en plena campanya de cara a les eleccions generals, a diputats i senadors, del 28 d’abril. En aquesta campanya diversos partits catalans porten al seu programa la necessitat d’un referèndum per solucionar el plet Catalunya-Espanya, per dir-ho de manera gràfica i ràpida.
Divendres dia 22, en sortir de l’Ajuntament, passades les dotze, vaig veure que canviaven les flors que hi ha davant la porta principal. Totes les noves flors eren gorgues. Casualitat? Potser sí, però cal reconèixer, i no vull fixar càtedra ja que no sóc botànic, que el ventall de colors possibles va més enllà del groc.
