Dilluns 26 de novembre. Últim debat televisiu entre els candidats a presidir la Junta d’Andalusia. El candidat de Cs arriba amb un flamant autobús de campanya, en les parets exteriors del qual hi ha els rostres de Puigdemont, Junqueras, Sánchez i Díaz; sota de les seves cares dues consignes: “Se ríen de España, se ríen de tiˮ. No és un fet aïllat, però.
El proppassat 11 d’octubre a l’independentisme català se li van avançar els Reis. Efectivament, el grup parlamentari d’En Comú Podem li va fer un regal preciós: un paquet antimonàrquic en tota regla. Un brindis al sol, com la proclamació de la república del 27 d’octubre de 2017, però un clau on agafar-se per seguir fent de Felip VI la seva bèstia negra (quina malastrugança, pobre, mira que tenir només un dígit més que el maleït Felip V!). Pedro Sánchez no és Mariano Rajoy, no dóna la talla com a enemic perfecte.
En aquesta realitat tan líquida, per complexa, ràpida i esmunyedissa, que ens ha tocat viure, no és fàcil definir-se. Però és necessari, en la mesura que sempre està bé saber on hom vol situar-se (o que els situïn). Parlo de ser d’esquerres, en plural, ja que, sens dubte, hi ha diferents maneres d’entendre-ho i viure-ho. Jo, per anar pel món, he decidit elaborar-me un decàleg. No puc negar-ho, m’agraden els decàlegs. El meu és aquest (l’odre no implica una jerarquia).
Portem sis anys de Procés, és un bon moment per fer balanç. D’antuvi vull fer dos advertiments, el primer per pura honestedat personal i intel·lectual. Em considero catalanista i federalista, però gens independentista; si l’independentisme es portés a la sang, en una analítica meva passaria absolutament desapercebut. Per tant, que no s’esperi una mirada simpàtica envers al Procés; tot i amb això, miraré d’acostar-m’hi amb certes dosis de rigor i objectivitat.
Encara que la situació local és d’allò més interessant, per entendre’ns, dimissió de l’alcaldessa, elecció d’una de nova i remodelació del govern municipal, se’m permetrà aquest cop que aixequi la vista més enllà de les nostres quatre parets i parli de l’altra gran, i esperançadora, notícia d’aquests darrers dies: la moció de censura guanyada pel candidat del PSOE, Pedro Sánchez. En concret vull referir-me al discurs que va fer un dels presidents dels grups parlamentaris, Albert Rivera, president de Ciudadanos.
Ens hem assabentat que quatre ministres, en l’exaltació cristiana de la Legió a Màlaga, han cantat sense ganes de dissimular, com ha escrit el periodista Enric Juliana, l’himne d’aquest cos militar: El novio de la muerte. Si ja és greu que en un Estat dit aconfessional quatre ministres assisteixin a un acte religiós, que entonin un himne d’aquestes característiques és del tot impresentable i injustificable.
Vagi per endavant una reflexió de caràcter general. Sóc dels qui pensen que vivim moments molts complicats, complexos i, per tant, de difícil comprensió, que generen incerteses i que fan necessaris grans consensos socials i polítics per defensar allò que funciona i, sobretot, allò que se’ns vol arrabassar perquè no quadra amb l’economia de mercat: els drets lligats a l’Estat del benestar, per dir-ho ras i curt.
“Però mentre el procés doni per a debats polítics, titulars i tertúlies, quina importància tenen totes les altres coses?”. Són paraules de Susana Quadrado (La Vanguardia, 3/II/2018, p. 27), després (d’aquí el “però”) d’esmentar alguns dels mals que pateix la societat catalana. I, certament, té tota la raó del món. Només cal seguir l’actualitat del país per comprovar-ho. I molt em temo que n’hi ha per temps.
Això de la cultura és una cosa sobre la qual tothom s’atreveix a dir la seva. I, per què no? Al cap i a la fi, què és la cultura? Si hem de fer cas de la famosa definició d’Edward B. Tylor, la cultura ho és quasi bé tot. A més, és una cosa que es pot gestionar a ras de terra, ja que una bona part de les entitats i institucions que la generen són d’àmbit local.
Quan escric aquestes línies està a punt de començar la campanya que ens portarà a la jornada electoral del dia 21. No està gens clar que serveixi per desestressar la política catalana i, per extensió, el conjunt de la societat. Cal esperar més aviat tot el contrari. Si els darrers cinc anys han estat caracteritzats per la banalització de la política, serà difícil que de cop i volta això desaparegui de la realitat catalana.
