Però mai en mi podrà apagar-se la flama de la meva estima

Benvolgut lector, com començar aquest article sense que part de qui el llegiu amb gran interès no us sentiu en desacord amb algunes de les idees aquí reflectides? Desitjaria recórrer al molt conegut llatinisme Captatio benevoentiae.

Voldria, en primer lloc, citar uns fragments relacionats amb dos personatges considerats per molts pioners i pensadors del catalanisme il·lustrat. En primer lloc, Monsenyor Jacint Verdaguer en la seva molt coneguda obra Rosa d'abril que diu així: “[...] dels catalans sereu princesa, i dels espanyols estel d'orient”. En segon terme vull citar Rafael Casanovas, a qui es rendeixen ofrenes de flors amb símbols independentistes. Jo vull constatar que ell creia en una Catalunya millor dins d'una Espanya més forta i unida. “Es confia, que tots com vertaders fills de la Pàtria, amants de la llibertat, acudiran als llocs assenyalats, a fi de vessar gloriosament la seva sang i la seva vida pel seu Rei, pel seu honor, per la Pàtria i per la llibertat de tota Espanya”.

Em resulta curiosa la sensació que em produeix viatjar per la vasta terra castellana i andalusa i dir amb orgull que sóc català. Veig amb il·lusió als ulls d'aquells a qui em dirigeixo en dir-me: “Ara heu de ser valents, ara heu de fer història, hem de plantar cara a l'independentisme català!”

Les divisions mai glorifiquen el poble.

M'agradaria demanar-vos molt encaridament a vosaltres, estimats lectors, que dediquéssim uns moments a reflexionar sobre l'assumpte que atordeix i discrimina de manera tan directa i impactant a la nostra molt rica i pròspera terra fent ús invertit del nostre molt patriòtic himne de Catalunya. Jo li ho voldria fer arribar a alguns dirigents polítics: “Endarrere aquesta gent, tan ufana i tan superba”.

Crec no ser l'únic català que pensa que han volgut fer molt soroll amb l'assumpte de l'independentisme amb la finalitat que els ciutadans oblidem certes carències vitals per al nostre dia a dia com la sanitat, l'educació, l'economia o l'administració i el govern de les últimes dècades i, especialment, darrers anys. Que quedi clar que no se'ns obliden els milions i milions robats vilment i amb traïdoria pel “molt honorable” i família, els milers d'euros del Palau de la Música, les “suposades” comissions del 3% entre d'altres que no nomenaré, ja que el llistat és interminable.

Voldria dedicar-li uns versos a la Terra dels meus avis, pares i la meva pròpia, Catalunya. Els versos d'un poeta sevillà, anomenat Gustavo Adolfo Bécquer, com a mostra de la meva estima i simpatia a aquesta, la meva molt volguda terra, a la qual desitjo i per la qual sospiraré fins a l'últim alè de la meva vida.

“Podrá nublarse el sol eternamente;
Podrá secarse en un instante el mar;
Podrá romperse el eje de la tierra
Como un débil cristal.
¡Todo sucederá!
Podrá la muerte
cubrirme con su fúnebre crespón;

pero jamás en mí podrá apagarse
la llama de tu amor”.​

Notícies relacionades