Una nit a l'òpera

Aquests darrers dies, l’actualitat ve carregada de notícies que desperten tota classe de reflexions jurídiques, polítiques, socials i, fins i tot, filosòfiques. No obstant això, no és menys cert que mans més expertes ja escriuen i escriuran sobre les mateixes, motiu pel qual he optat per compartir una anècdota tan real com poderosa en el seu simbolisme.

El passat dilluns em trobava al Teatre del Liceu veient Un ballo in maschera (Un ball de màscares) de Verdi. Durant l’entreacte, vaig estar revisant les notificacions del mòvil, trobant-me amb la d’un diari que deia, concisament, “Presó provisional sense fiança per Jordi Sánchez i Jordi Cuixart”.

No vaig tenir temps de llegir el contingut de la notícia (i no em vaig atrevir a entrar a cap xarxa social). En tornar al seient tampoc vaig sentir a ningú fer comentaris al respecte, fet que em va fer pensar que les reaccions, donat que era tard, vindrien demà en forma de tertúlies i articles.

Asseguts tots i atenuats els llums, l’orquestra es disposava a obrir el següent acte, quan, de sobte, es va sentir un crit afònic, “Visca la República Catalana!”, que va ser respòs amb un “Visca” i aplaudiments.

Pocs segons després, des de d’alt del galliner, algú va cridar ben fort “¡Viva España!” i el públic (suposo que no el mateix que feia uns instants, però és només un suposar), trencà en un intents “¡Viva!”.

Va tancar la sèrie una veu anciana, que difícilment sentí tothom. Amb prou, forces, va poder articular un “Visca Catalunya!” i, amb prou forces, algun “Visca!” respongué.

Entre proclama i proclama, uns feien callar als altres o els etzibaven “Fora de la funció!”. Als seients de la meva dreta sentia “És hora de fer país” i, als de l’esquerra, veia cares de profunda pena. Moltes cares, celles arrufades, només feien que no.

Una veu sobre la resta va trencar la cridòria, que ja durava uns quants minuts, “Hem vingut a veure òpera!”, tot afegint-se-li tímidament una senyora, del que només vaig sentir “...despolititzar”.

L’orquestra obrí, finalment, l’acte, donant-nos descans del circ, però un xiuxiueig sord perdurava al teatre a les fosques. L’ambient s’havia quedat espès i incòmode. Encara s’escoltava algun esbufec. A tot això, jo només pensava que ens haguéssim estalviat el tràngol si el primer no s’hagués posat a cridar.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades