Queda’t a la teva pell

Diu el famós crític televisiu Ferran Monegal que la missió dels mitjans de comunicació, entre d’altres és la de “disparar contra els de d’alt”. Doncs bé, avui, des de la tribuna que m’ofereix elCugatenc, em proposo disparar contra la impostura difosa, segur que amb bona intenció, per un dels líders de la ràdio catalana, en Jordi Basté.

No és que tingui especial fixació amb el locutor de Rac1, però és ell un dels majors defensors (i així se’n vana) d’un postulat perillós i molt estès (i mal entès) que recorre la nostra societat: L’empatia es un valor superior i universal.

En primer lloc, l’empatia, entesa com la capacitat de percebre, compartir i comprendre allò que l’altre pot sentir, no és, en efecte, un valor, sinó una eina. Aquesta és, sens dubte, molt útil i, fins i tot, agradable (sentir la felicitat del proïsme com a pròpia és molt edificant, per posar un exemple), no obstant això, no ho podem confondre amb un valor. Un valor, apel·lant a la definició dominant (tampoc és qüestió d’endinsar-nos en profunds debats filosòfics), és la noció a partir de la qual classifiquem quines accions són correctes o corresponen a la millor forma de viure i desenvolupar-nos.

Conceptes com la lleialtat, l’honestedat o el respecte són valors. Per apropar-nos a la senda que aquests valors ens marquen segurament necessitem d’eines com l’empatia, sí, però també la racionalitat, la moderació o una ment oberta, que no deixen de ser recursos.

En altres paraules, hom pot ser perfectament empàtic, però no actuar moralment (per exemple: entenc molt bé per què et fan por les aranyes i et faig un ensurt amb una taràntula de plàstic), però no podem concebre la perfecta honestedat immoral.

Classificat com a recurs i no com a valor encara es podria afirmar que l’empatia és una eina imprescindible per la societat moderna, no? Doncs no. És lleig posar-se com a exemple, però faré una excepció: Jo no sóc empàtic, simplement, Déu no m’ha fet així. Sóc aprensiu, sí, però podem dir que aquesta qualitat només m’ajuda a passar-ho malament, no a ser millor persona. Sí que sóc, però, una persona racional com qualsevol altra i, com a tal, estic capacitat per entendre per què una persona pateix, plora, riu, s’enamora o s’emprenya.

Posem un exemple molt senzill: La Historia. Probablement ens costi molt empatitzar amb un cristià del segle XVI que participa fervorosament del protestantisme, malgrat que li pugui costar, fins i tot, la vida. Ens uneixen pocs valors i els que compartim amb ell potser han canviat amb el temps, no vivim amb tanta intensitat la religiositat i les guerres són, per nosaltres, successos a llegir a les notícies. No obstant això, amb la suficient informació i amb una ment oberta podem entendre els sentiments que el nostre amic luterà. No estem sent empàtics, sinó racionals.

Per altra banda, acudir a l’empatia, en certs contextos, pot ser, fins i tot, perillós. Al cap i a la fi, no deixem de parlar de sentiments i aquests, a vegades, constitueixen un marc de referència pobre.

En primer lloc, els sentiments no són sempre vàlids i guiar-nos només per aquests ens pot portar a acceptar premisses no admissibles. Per exemple, no se’ns ocorreria ser empàtics amb una persona obertament masclista. No escoltarem a ningú dir “has d’entendre que odia els jueus perquè l’únic llibre que ha llegit és El fong venenós”. Per què? Perquè, en efecte, hi ha sentiments dolents. Diré més, abracem la racionalitat com a tret distintivament humà perquè ens ajuda a allunyar-nos dels instints i dels sentiments dolents.

Anem un pas més enllà. En situació de conflicte, d’enfrontament de dues posicions, l’empatia ens pot ajudar a entendre els motius que mouen a l’altra part (el que, en negociació, s’anomena “negociació per interessos”, marc en el que arriben a pactes de guany mutu) i això pot ser molt beneficiós, però, en el cas que ens trobem davant un xoc frontal de sentiments, l’empatia no ens servirà de res ja que, dins d’uns límits, no hi ha uns sentiments millors que d’altres. Si jo vull la moto per anar a veure a la meva mare, però la meva germana la vol per anar a classe, ambdós sentiments són igualment legítims. Solucionarem la controvèrsia amb empatia? No, ho farem recorrent a altres eines que ens apartin del relativisme que imposen els sentiments.

Finalment, voldria trencar una llança per Jordi Basté perquè crec entendre a què es refereix quan propugna el valor universal de l’empatia. Potser ho podríem resumir en “No siguis un *******” (insereixi insult per designar a la persona estúpida i molesta). És força bàsic, però, avui dia, ja es prou demanar.

A part, fixem-nos: Per no ser estúpid i molest necessitarem no només l’empatia, també haurem de saber què és el respecte, haurem d’adoptar una actitud oberta, que no vol dir poc ferma o ens haurem d’esforçar per racionalitzar una situació massa sentimental. L’empatia està bé? Sí, però amb moderació. Millor quedem-nos a la nostra pell i, encara més important, al nostre cap.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades