Al teu llaç falta el vermell

És una actitud molt habitual dels moviments polítics que, a part de proposar un projecte, creen una identitat al voltant del mateix adoptant símbols ja existents i apropiar-se’ls, tot ignorant el seu significat previ. Aconseguit el gest, logo, lema o peça de vestir, només els cal repetir-ho amb suficient insistència per elevar-lo a la categoria de tret distintiu, tret que farà als seus portadors sentir-se part d’un moviment i còmplices, en el millor sentit de la paraula, d’una forma de pensar exclusiva amb què es troben, ara, (simbòlicament) lligats. No sóc ni molt menys un expert en la matèria, però només cal recordar experiments com el de la Tercera onada del professor d’Història Ron Jones (literàriament ressenyat amb molta perícia per Todd Strasser a L’onada) per veure que qualsevol individu en qualsevol context pot ser susceptible de ser seduït per aquesta forma de fer política.

A diferència d’altres opcions polítiques, les independentistes han estat especialment productives en la creació de símbols, essent la seva darrera fita el ja famós llacet groc. Deixant de banda ridícules polèmiques (ànims a tots els apoderats i membres de mesa que hauran de fer entendre que no es pot anar a votar amb un), és interessant explorar les fortes connotacions que té el color groc.

Molt coneguda és la superstició, al món del teatre, que té el groc com un color que porta la mala sort ja que Molière va morir duent-lo en plena actuació. A la poesia Ciudad sin sueño de Lorca, per altra banda, es parla de los cielos amarillos que se refugian en los ojos de las vacas, tot evocant una terrible sensació de podridura.

No tot el panorama és tan funest, però, a la Xina, per exemple, el groc fou, durant molts segles, el color representatiu de la monarquia i, a Sudàfrica, la seva bandera el porta en honor a les mines d’or de les que gaudeix el país. Els liberals i llibertaris també ens trobem còmodes amb aquest color, que lluïm des d’aquell quasi fundacional Dont [sic] tread on me de la bandera Gadsen.

A vegades, el simbolisme deixa pas a la utilitat, com es el cas dels taxis de Nova York i, fa anys, els vaixells de la Corona d’Aragó, que acullen aquest color perquè és el que millor es veu a la distància.

Ara bé, en política o en premsa, no és gens afalagador que diguin que hom grogueja, ja que, com si es tractés del símptoma d’una malaltia, se’ns estaria acusant d’inconstant o de sensacionalista, respectivament.

No sé si l’ANC, tan mesurada per conspirar, a vegades, i tan maldestre altres (ahir mateix), va tenir en compte la càrrega simbòlica que un llacet groc comporta o si, sent fidels a la seva doctrina, volien esborrar tot significat antic per donar-ne un de nou al color, el seu i només el seu, l’oficial i el bo. Malgrat tot, potser inconscientment, sí han flirtejat amb el simbolisme, perquè el propi Procés no deixa de ser un funest i podrit camí cap a falses riqueses i llibertats, que s’ocupa més de fer-se veure que de la gent que, en efecte, els hauria de mirar.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades