‘Leave my home’

Mai he estat una eminència en matèria musical (ni en cap altra, si som honestos) i, si bé m’agrada, com a qualsevol, passar llargues estones acompanyat d’una cançó, no compto amb olfacte per a trobar-les. No estic al dia del panorama musical ni tampoc sento la pulsió d’investigar un àlbum, un gènere o un artista concrets. Així, em trobo no poques vegades “descobrint” clàssics de la història de la música, coneguts per tothom, que suposen per a mi tota una revelació.

El cas més recent de descobriment em va succeir amb Take me home, country roads de John Denver. Dins l’estil country, on, per altra banda, són molt habituals les evocacions bucòliques de la terra d’origen, aquesta cançó, de veritat, em fa sentir malenconia, quasi en els mateixos termes que la sent l’autor. Si es pensa dues vegades, és certament opinable que jo senti nostàlgia de la meva terra perquè mai m’he anat d’ella. Com molts dels meus veïns i amics, he viscut, des de ben petit a Sant Cugat, hi he crescut i és aquest poble el que nodreix la gran part dels meus records.

Ara bé, a mesura que escoltava i escoltava la tornada, no podia sinó refermar-me en aquest sentiment de pesar. A la recança li van succeir els dubtes. Tenia algun sentit que em sentís així?

Cada cop que passava per la tornada, hi havia una frase, només una, que m’anava deixant mal sabor de boca: To the place I belong (Al lloc on pertanyo). No em malinterpreteu, jo sento meu Sant Cugat i, a base de viure, l’he fet meu, però, noto l’ambient enrarit i noto que aquesta raresa ha pres arrels a tot arreu.

El que dic de la meva ciutat, també ho sento de la meva terra, Catalunya, enrarida per l’obsessió. Monopolitzada per una idea (idea?) política (política?), que sembla trobar-se més còmoda al carrer que al debat. Perquè és al carrer d’on no vol sortir l’independentisme, adolescent, en el seu pitjor sentit, massa maldestre per prendre’s a si mateix seriosament, però suficientment vigorós per fer-se notar a tot arreu.

I, notant-se a tot arreu, han acabat per enverinar el Shenandoah i cremar els arbres; per convertir la mountain mamma en una cantera i per distorsionar la veu que, al matí, havia de cridar-me. I sap Déu que the radio does not remind me of my home far away.

La llar no pot ser patrimoni captiu de cap ideologia perquè es veu condemnada a la seva explotació espúria. I, a mi, m’han sostret la llar per transformar-la en el que no és ni mai ha estat. M’han robat West Virginia.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades